http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la Bloc d'en Francesc Sintes Giménez <br /> I no parlaré de les balances fiscals... per ara. Ja tocarà, que n'hi ha per llogar-hi cadires i sobretot fuets. Quin goig que fa autoflagel·lar-se, que és el que feim el balears! Em sembla més important, avui, comentar i saber què opina la gent sobre la consulta que pretén fer el lehendakari.<br/><br /><br />Sincerament, no entenc que la vicepresidenta del Govern ens digui que no hem de patir per aquest tema i afirmi que mai no la permetran. El meu patiment és nul quant a al fet de promoure una consulta, en canvi em destorba veure que no es deixa opinar la gent sobre un tema qualsevol. Puc entendre que aquesta mena de referèndum encobert no sigui vinculant i també que, en el cas que el poble optàs per adoptar la postura del Govern basc, el Govern central no permetés la segregació de la Sagrada Unitat. Ara bé, no voler conèixer l’opinió dels ciutadans és... que cadascú ho definesqui com vulgui. <br /><br />El tema de les consultes populars és complicat. Fa uns anys vaig poder dir la meva en una: continuar a l’OTAN. Aleshores vaig dir que no. Avui canviaria el sentit del meu vot. Deu ser cosa de l’edat o que m’he tornat un fatxa, més igual. Quan em van demanar què n’opinava, no sentia que els soviètics fossin els meus enemics. Avui ja no hi són i no crec que hagi de patir massa pels russos, tot i algunes barrabassades que fa mestre Putin. De fet, tant ell com Occident en fa, de barrabassades. Actualment em fa l’efecte que l’OTAN és una altra cosa, tot i que açò molta gent m’ho discutiria i amb arguments ben sòlids. Tenc clar, tanmateix, que entre un món dominat pels EUA i un altre per xinesos o russos –em referesc als actuals “xinesos” i als actuals “russos”— no hi ha color. Seria ideal, sens dubte, un món sense amos, però dissortadament aquesta possibilitat és minsa o, directament, utòpica. Amb tot, aquell cop, vaig poder opinar. No comprenc que algú no vulgui saber què vol un poble.<br /><br />La crítica, en aquest cas, és fàcil. No sempre hi veim així. Particularment em destorbaria un referèndum sobre una qüestió científica. Em semblaria absurd. Un exemple seria demanar al poble que decidís si el menorquí és diferent al català. En canvi, podria entendre que els maonesos decidissin quin ha de ser el nom de la seva ciutat, o que els ciutadellencs triassin on volen l’aparcament subterrani, de la mateixa manera que m’hauria agradat saber el nombre de persones partidàries de fer un dic a l’entrada del port de Ciutadella. Val a dir que el debat sobre si Captòlia s’ha de denominar Maó o Mahó em sembla més que estèril. Puc arribar a admetre la doble denominació Maó-Mahón, encara que em desagradi una mica, però poc més. Ep, i el fet que em decanti per Maó sense hac, no evita que pugui entendre algunes de les raons que esgrimeixen els partidaris de la famosa hac –tot i que la seva defensa de l’idioma local sigui nul·la--. La gent té dret a dir què pensa i els governs no haurien d’impedir-ho.<br /><br />I si els bascos volien plegar d’Espanya, què faria el Govern central? Enviar-hi els tancs? Moscou ho va fer el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga: passaria el mateix a Bilbao o a Donosti? Hi ha alguna mena de violència legal que és admesa. A la Constitució, els tancs hi surten. <br /><br />Tots feim demagògia contínuament. Alguns partits n’han fet sobre aquesta consulta en dir que els partidaris de fer-la s’havien estalonat en el suport dels “batasunos” ja que un aquests els havien cedit un vot. Curiós! Tal vegada vagi errat –i no hi vaig gens— però si el Parlament basc no l’hagués aprovat, hauria pogut dir el lehendakari que qui s’havia aprofitat d’ETA eren el PSE i el PP? És que no hi veig cap diferència. Els “violents” van emetre set vots contra la consulta i un a favor. Val a dir que aquest ha pesat molt, però els números –als quals feim dir el que ens convé—són caparruts. Que cadascú opini. Si li deixen, cosa que en aquest estat és gairebé impossible.<br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1063_la_consulta_popular.html Wed, 16 Jul 2008 09:24:24 +0000 <br /> Des que hem començat a definir les coses amb eufemismes, tremol. La selecció espanyola de futbol ara és la &quot;roja&quot;, amb la qual cosa entenc perfectament que mestre Aragonès hagi escampat cap a Turquia abans que no arribàs el 18 de juliol. Mai no se sap com pot reaccionar un exaltat que s'hagi col·locat massa hores cara al sol. A Cabildolàndia ja hi ha afeccionats que arrepleguen diners per rescatar-lo. Hi estam acostumats. Ja veurem qui se'ls queda aquesta vegada. Si fa quatre-cents cinquanta anys més d’un es va enriquir amb “sa Desgràcia”, no m’estranyaria que aprofitant que sempre hi ha afeccionats apassionats algú més destre acapari la recapta per superar millor la crisi.<br/><br /> <br /><br />Entre tots els nous eufemismes, destaca sense dubte la passió per la “comuna”. M’hi apunt, sobretot quan m’he empassat més síndria del que una persona mesurada engoliria. Ah, la comuna! El mateix Mao Zedong, idolatrat no fa gaires anys per més d’un, era un ferm partidari de la comuna. En el seu cas, ho era de dues comunes, o més. A part de voler potenciar un sistema que va fer figa basat en unes entitats batiades coma comunes, es va dedicar a potenciar el putonghua (parla comuna, en aquest idioma), tot i que ell mai no el va saber parlar. Són coses que passen. De la mateixa manera que Charles Chaplin ridiculitzava el führer –atès que pretenia aconseguir un poble de gent rossa tot i que ell passejava un altre tipus de físic--, el gran Mao obligava a aprendre un idioma que ell mai no va parlar ni dominar. Em sona. Aquí Ara em volen convidar d’una manera cortès emprar la comuna, malgrat que les que l’han mamada de petits la tracten a coces: leisme, laisma, loisme, eliminació d’articles, abús d’expressions que són autèntics barbarismes.... Ho accept. Jo sempre amb la comuna. I del bidet, em demanen, què em penses? Fotre, el bidet és bàsic! Mirau com caminen les japoneses! I és que al Japó tot i els avenços el bidet no és habitual. Finalment, el gran Mao Zedong sentia una gran passió per fer netejar les comunes als que eren prou addictes al seu pensament. Revolució Cultural, li deia.<br /><br />I bé, a Menorca ja tocava estimar la comuna. I em fa gràcia. Des de quan a Espanya hi ha una llengua comuna? Una altra cosa és que gairebé tots ens puguem entendre en castellà. Mai no li diré espanyol, car em sembla absurd. Ningú no diu britànic a l’anglès, tot i ser la llengua de la major part dels habitants de la Gran Bretanya. Una llengua comuna ho és –entre dues persones— quan és la llengua materna d’ambdues. Altrament, només és una llengua franca. Com ja he dit diverses vegades, tenim la sort de dominar –per escrit, bastant millor que molts de<br />Madrilenys—una llengua franca important: el castellà. Val a dir que totes les llengües són importants, tot i que hi ha unes ganes excessives de fer-ne desaparèixer algunes. Dir que el castellà és en perill és fals. Dir que els que només parlen castellà a Menorca estan discriminats, és discutible. Ara n’hi ha que reclamen que parlem el menorquí... cosa que hem fet tota la vida. Segur? No tan segur. De petit n’hi havia que el denominaven maonès. Estic confós. Ara és menorquí, a estones balear, després tona a ser menorquí... Deu ser que és un idioma que no serveix per a res. I si el ficàvem a la comuna? <br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1061_la_comuna.html Mon, 07 Jul 2008 13:31:55 +0000 <br /> Al món hi ha seixanta-cinc països que produeixen petroli. D'aquests, cinquanta-sis ja han arribat al màxim i cada dia n’extreuen més poc. Tenim un problema i és molt gros. Entre tots –sobretot alguns, car hi ha molta gent que mai no n'ha emprat, si més no directament—consumim entre vuitanta-cinc i vuitanta-set milions de barrils al dia i aquesta quantitat molt prest superarà els cent vint milions. Això succeirà ja<br/>.<br /><br />Fa uns anys, cinc o sis, un tornada va deixar fora de servei vuit de les catorze refineries texanes, la qual cosa va suposar un increment espectacular del preu del combustible, una paràlisi de l’economia i un augment de l’atur important als Estats Units. A Espanya, durant els darrers mesos hem patit dos incidents que ens haurien de fer reflexionar. L’any passat l’àrea metropolitana de Barcelona va quedar sense llum. Fa unes setmanes la vaga de transportistes va provocar que productes que consideram imprescindibles no arribaven a les botigues. Em deman si aquests dos fets comportarien una variació en el nombre de manifestants contra la guerra o si el resultat de tot plegat no incidiria en les protestes populars que aconseguiren un suport del 80 % de la població espanyola. “No a la guerra?”<br /><br />La gent exigeix petroli als governs i no els demana com l’han d’obtenir. M’agradaria veure comprovar què n’opinava, de la invasió a Iraq, aquell català que va passar tres dies sense llum, que va quedar tancat a l’ascensor, que no podia pujar al vuitè pis, que va perdre el contingut que omplia el seu frigorífic... O què pensaria qui no pogués desplaçar-se a treballar perquè vivia massa lluny, o qui era despatxat perquè els productes fabricats per la seva empresa no podien ser duts als mercat, o el menorquí que no rebia menjar de la Península. De l’arribada dels turistes, ja ni en parl. No a la guerra? Hipocresia.<br /><br />Sospit que en una situació difícil, el personal no solament no es manifestaria contra la guerra, sinó que exigiria d’envair Iraq, Aràbia Saudita, Kuwait, Iran i qualsevol país el subsòl del qual estigués amarat de petroli. No podem veure sense petroli. Qualsevol fet que en faci disminuir la producció –un tifó, un terratrèmol...—es converteix en un drama econòmic. Ens oposam a la guerra però allargam els jocs des Pla per Sant Joan i ho fem gràcies a un consum extra d’electricitat. El mateix consum extra que en fem en gastar més aire condicionat i calefacció que no l’imprescindible. Circulam en transport públic? Ho feim a una velocitat prudent? Hem deixat de comprar 4x4? Hipocresia. <br /><br />Sense petroli no hi ha feina. Les màquines no funcionen, el menjar no arriba, l’electricitat no és produïda... Un noranta per cent del consum mundial de petroli es destina al transport. No n’hi ha prou a disminuir la circulació. Les grues, els tractors, les excavadores de superfície i les que treballen a les mines, els vaixells que ens duen gas natural i carbó, etc., consumeixen petroli. No a la guerra?<br /><br />Probablement, d’aquí a poques setmanes un dels països que més n’exporten, de petroli, patirà un atac justificat la qual cosa provocarà un col·lapse econòmic important a tot el món. L’atac s’ha de produir sí o sí: la situació és greu. Tenim un problema i cap govern té pebrots per resoldre’l. Al cap i a la fi, un polític solament té en compte el que passarà durant els quatre anys que comandarà i així ningú no aclareix res. A Menorca encara fabricam sabates, però sense petroli les hauríem de tornar a fer a mà... però és que sense vaixells no disposaríem ni de goma, ni de pell, ni podríem dur-les a vendre. Tothom aturat i sense menjar! No a la guerra?<br /><br />Tot açò no ho dic per justificar cap enfrontament bèl·lic, solament ho faig per demanar coherència. Tenim un problema i no el sabem resoldre. No el podem resoldre? Tenim solució?<br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1057_no_a_la_guerra.html Thu, 26 Jun 2008 11:33:39 +0000 <br /> Última Hora Menorca publicava la setmana passada un article sobre la &quot;mesquita&quot; --i és que es pot dir així-- de Maó. Segons aquest reportatge, l'actual és insuficient per atendre tota la gent que s'hi reuneix. Personalment em sembla bé que el col·lectiu musulmà reclami un espai on poder aixecar un nou lloc per resar, el que no puc admetre és que --i és possible que ho vagi entendre malamen-- hagi de ser un ajuntament, el de Maó en aquest cas, el que els hagi de cedir aquest espai.<br/><br /><br />No m’importaria gens tenir una mesquita al costat de casa; és més, fins i tot m’agradaria. Ara bé: que la paguin ells, els musulmans. Ni cedida ni deixada: com a molt llogada. És cert que tenc poca cosa a dir sobre la destinació dels diners de l’Ajuntament de Maó, atès que no hi residesc i per tant pràcticament no gestionen els meus imposts, però el precedent seria perillós. D’una banda, què fa que el col·lectiu musulmà tengui dret a obtenir gratuïtament un espai mentre les altres confessions religioses han de córrer amb les despeses sense ajut? Si els musulmans tenen dret a aquest espai, no podríem negar el mateix tracte a budistes, testimonis de Jehovà, evangelistes, cristians ortodoxos, catòlics, jueus, practicants de la fe baha’i ... El tema és prou clar: els musulmans han de ser com els altres i han de rebre el mateix tractament. Ni millor, ni pitjor.<br /><br />Dit això, amb les paraules del seu cap a Menorca, Hassane Oufkir, no hi estic massa d’acord. D’una banda, reclamen –amb justícia—de poder practicar la seva fe a un local habilitat i preparat per a l’oració i l’ensenyament... però no els he sentit a defensar el mateix a altres països. Fa unes setmanes llegia una article a Webislam en què es comparava el cas de la Catedral de Menorca amb la Mesquita de Còrdova. S’hi deia que la Catedral ocupava el lloc on abans hi havia una mesquita. Això és cert i, per tant, fins aquí hi estic d’acord. El que ja em planteja més dubtes és el fet que els musulmans, com els catòlics, han convertit en temples propis aquells edificis que fins a cert moment empraven altres religions. De la mateixa manera que mesquites, sinagogues i temples precolombins són avui esglésies, també ells han fet el mateix quan han pogut: han convertit esglésies i sinagogues en mesquites. I ho deixaré estar aquí.<br /><br />Que els musulmans de Menorca disposin d’espai és raonable, ho repetesc. Per aquest motiu, em costa d’entendre que cap ajuntament hagi previst de cedir-los un espai per dedicar-lo a cementeri, cosa a què la llei obliga i les lleis s’han de complir. Els musulmans tenen dret a reposar en un lloc adient i cal trobar una solució per a aquest problema. Recordem que la seva fe exigeix que reposin en terra i no admet l’embalsamament, la qual cosa és un problema que a hores d’ara no es pot resoldre, ja que el trasllat dels cadàvers la Península no es pot fer sense que prèviament els hagin embalsamat.<br /><br />Afegia Hassane Oufkir que la mesquita, i lloc de reunió, permetria als menorquins de conèixer-los. Tenia raó? En part, sí. El problema rau en el fet de qui té dret a dirigir aquest col·lectiu. A quina escola jurídica pertany? Aquest fet és cabdal per molts de motius que per manca d’espai no puc esmentar. Quina preparació exigeixen per dirigir el col·lectiu? I, a més a més, comentava que al lloc de què ara disposen també hi imparteixen classes d’àrab: i què? La mania d’arabitzar els musulmans és quelcom habitual. Puc entendre que emprin aquest idioma com a llengua franca. Fins i tot consider que és positiu aprendre’l, però no puc acceptar que l’àrab es convertesqui en la seva llengua. La majoria dels musulmans que hi ha a Menorca parlaven un altre idioma: l’amazig. Si a llurs països llurs governs els han imposat l’àrab, a Menorca no hem de fer el mateix<br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1048_una_mesquita.html Tue, 10 Jun 2008 13:33:15 +0000 <br /> Sempre m'he fet una pregunta: quina deu ser la vegetació pròpia de Menorca? Quins arbres i arbusts hi devia haver abans que l'home transformàs el paisatge? Alzines?<br/><br /><br />Actualment hi ha la tendència a voler protegir els pagesos amb l’excusa que gràcies a ells s’ha mantingut aquest paisatge. En discrep. L’agricultura, aquí i arreu, l’ha modificat. És cert que tots provenim, d’alguna manera, de l’agricultura. Si aquesta activitat no s’hagués imposat amb el pas del temps, avui probablement no existiríem... i segurament moltes espècies que hem fet desaparèixer encara poblarien tot el món. Sa Monea s’hi podria estendre molt millor que no jo. <br /><br />Sincerament, no entenc del tot aquesta defensa incondicional dels pagesos. Com a liberal, consider que cal salvar les persones i no les activitats econòmiques que desenvolupen. A Menorca, els polítics tenen la dèria de parlar només del camp i del turisme. És evident que són dos móns que els porten vots, però intervenir-hi no em sembla correcte. Ras i curt: el pagès no manté el paisatge, el que fa és que aquest continuï essent com el coneixem. És l’activitat agrària la primera responsable de la deforestació. Amb això no vull dir que s’hagi d’acabar amb aquesta activitat, ben al contrari: el que vull dir és s’han d’aclarir conceptes. <br /><br />L’agricultura ha estat cabdal per fer que la població hagi augmentat d’una manera espectacular. Un pagès pot criar més ràpidament que no un caçador-recolector i ara, vulguem o no, necessitam menjar: necessitam els pagesos i dedicar part del territori en aquesta activitat. Quina part? Açò ja ho hauríem de discutir. Quins cultius s’hi ha de sembrar? En aquest cas la discussió seria més important. De quina quantitat d’aigua han de poder disposar? Problema!<br /><br />S’ha de subvencionar el camp? No ho tenc gens clar. Puc acceptar aquestes subvencions sempre que tot el que s’ha produït a Europa no s’acabi venent a l’Àfrica i, com a conseqüència, s’empobresqui la població d’aquell continent. És molt trist que una vaca europea “guanyi” més del doble que un pagès africà. En subvencionar d’aquesta manera, estam defensant una política criminal. No és lògic que la llet francesa es vengui més barata a Dakar que no la produïda per les vaques senegaleses. Ens omplim la boca de parlar de Comerç Just: no caldria. Fóra més just no permetre que productes subvencionats per la Unió Europea fessin la competència als produïts al Tercer Món. L’agricultura s’emporta el 40 % del pressupost de la Unió. Em sembla lamentable i intolerant, tot i que preferiria que s’emportàs el 45 i que el creix al nostre territori no es pogués vendre a Nigèria.<br /><br />Continuarà...<br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1038_sha_de_defensar_el_camp.html Thu, 22 May 2008 12:23:24 +0000 <br /> <br /> La veritat és que el tema de les llegües l’haurien de tocar n'Ignasi mascaró o en Joan López, però arran d'haver llegit algunes entrevistes a Juan Carlos Moreno Cabrera tenc moltes ganes de dir què en pens. No ho puc evitar<br/><br /> <br /> <br /><br />Que hi ha conflictes motivats per la tria i la convivència dels idiomes és un fet. La solució, no la sé. Una de les coses de les que diu el catedràtic esmentat que més m’ha fet reflexionar és l’afirmació que no és lògic que hi hagi idiomes –els grans— parlats per tanta gent. Supòs que té molta raó. Però la pregunta que em faig és: és bo que sigui així? I la resposta és que depèn. No em referiré, per ara, a com algunes llengües han aconseguit una importància espectacular, sinó al fet que altres han esdevingut minoritàries: unes per una simple qüestió demogràfica, altres per la persecució a què han estat sotmeses, etc. No cregueu que vull atacar les grans. Manté, el professor, que aquest ús de les grans no és normal. Es refereix, especialment al mandarí, anglès, castellà, francès... Personalment, m’estic plantejant des de fa uns dies si l’ús de l’alemany no és “natural”. Entenc que, de les grans, aquesta llengua és poc culpable d’haver empetitit les que en algun moment es van poder parlar en la zona pròpia del seu domini. Evidentment, alguna se’n va cruspir. <br /><br />Que hi hagi llengües poderoses em sembla que és útil. Tenim la sort de dominar –almanco a mitges— una d’aquestes llengües: el castellà. Açò ens ofereix un munt de possibilitats: podem accedir a un material escrit impressionant, etc., tot i que aquest idioma ni s’atraca al fons bibliogràfic redactat en anglès. Tanmateix, ambdós idiomes, com també l’àrab i altres, s’han escampat d’una manera discutiblement correcta. El castellà està prenent, en els últims anys, una força impressionat. Cada dia hi ha més gent que l’estudia, però encara no ha aconseguit l’estatut de llengua franca. La llengua franca és aquella que serveix a dues persones que en parlen unes altres dues per comunicar-se: seria la que fa de pont. De moment, la llengua franca és l’anglès. No sé si el castellà ho aconseguirà. Si reeixia, no m’aniria malament, car em costa prou entendre i expressar-me en anglès, tot i que el puc llegir prou bé i escriure d’una manera pobra però suficient.<br /><br />Arran del triomf de les grans, però, les petites han rebut, reben i rebran. La meva, el català, és una d’aquestes llengües petites. Fa quaranta anys era pràcticament l’única que es parlava a Menorca, però avui en dia el seu ús minva a una velocitat espectacular. El català és una llengua tocada. Entre tots l’estam rebentant: uns perquè prefereixen usar la gran, altres per desinterès, altres per qüestions polítiques i alguns perquè la consideren una llengua flaca... Som pessimista. És possible que no desaparegui, però és obvi que ja no es pot viure en català. <br /><br />Sempre hi ha hagut llengües que han desaparegut, és normal que això passi: trist, però normal. I sempre hi hagut llengües franques. És més hi ha hagut intents de crear llengües artificials amb la intenció de convertir-les en franques. Algunes han nascut amb la intenció de ser franques universals: l’esperanto; altres de ser franques locals: l’hebreu modern. Hi ha un tercer grup de llengües artificials, és aquell que podríem definir que una llengua és artificial per raons polítiques. Tenim un cas proper: el valencià és una d’aquestes llengües artificials.<br /><br />Es possible que continuï...<br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1035_de_llenges_importants_i_llenges_minoritries.html Thu, 15 May 2008 10:17:06 +0000 <br /> No sé si paga la pena continuar discutint sobre aquest tema. Alguns pobles (algunes nacions) tenen (tenim) el que ens mereixem. Ens assimilat del tot i punt. Açò no és nou. No faré cap crítica contra l'assimilador, que ha sabut triomfar, però em dol el comportament d'alguns assimilats. Segons les dades oficials, quaranta-tres mil catalans –només compten els del Principat— resideixen a Madrid. L'u per cent de la població madrilenya és nascuda a Catalunya. El resultat ja el coneixem.<br/><p><br /> <br />I bé, acabaré amb una imatge, la d’un famós mapa d’Espanya que es conserva a la Biblioteca Nacional (la de l’Estat, evidentment). No és gaire antic, només té cent cinquanta anys. Segons la distribució que s’hi fa, servidor no pertany ni a l’Espanya “puramente constitucional”, ni a la foral, ni a la colonial, ni a les Canàries Som resident a un territori inclòs dintre de la “ESPAÑA INCORPORADA O ASIMILADA. Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado”. Gràcies a la Constitució actual, als jutges que la interpreten i als sacerdots (polítics) que la sacralitzen, finalment l’objectiu s’ha aconseguit. M’han assimilat, al·leluia! Ja sé on som i qui som. M’han convertit en part d’un estat que diverses vegades ens ha fet fora i que altres ens considera de segona categoria. Som uns masoquistes. <br /> <br /> Aquest és el <u><b><a href="http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/resources/espanya1850.jpg.html">mapa.</a></b></u> Menorca és aquella illa petita que hi ha a la dreta. Ho dic per si algú encara pensa que és al costat de Móstoles. M’han fet un home. Feliçment assimilat.</p><p> </p><p> </p> <p align="center"><a href="http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/resources/espanya1850.jpg.html"><img width="153" height="113" src="http://www.illencs.com/resserver.php?blogId=17&amp;resource=espanya1850.jpg&amp;mode=preview" /></a></p> <p><br /> <br /> </p> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1026_assimilaci_nacional_v.html Tue, 06 May 2008 08:41:54 +0000 <br /> El personal de Capitòlia, vila de Llevant que se sent estimulada per un desig irreprimible d’'ncapçalar la representació de la Roqueta tota, contemplava la setmana passada una desfilada <i>outdor </i>del Servei de Passadís d'IB-Salut, encapçalat pel gran A. F. El ciutadà normal se sentí extraordinàriament descol·locat. Acostumat a veure'ls desfilar per l'interior de l'hospital Mateu Orfila, hom creia que per alguna causa que se li escapava, quelcom paranormal havia succeït. En efecte, els capitolians començaren a demanar-se, uns als altres i més d'una vegada a si mateixos: “Qui és l'últim?”. No hem de ser durs amb el poble, era lògic confondre’s.<br/><br /><br />De cop i volta, els més entesos començaren a donar explicacions per aclarir als més esglaiats què estava passant. Molts opinaven que la cafeteria de l’hospital patia un dèficit d’energia elèctrica i la metjada –els que integraven tal grup de majorettes amb bata blanca—s’havia sentit obligada a anar a fer el talladet al bar “La Punyalada”, més que res perquè així substituïen les fines incisions quirúrgiques programades per un atac com Déu mana adreçat a l’esquena dels pagadors del seu sou. No cal dir que no pagaren tallats, ni sucs de taronja a l’amo del local. És més s’acomiadaren del recinte pronunciant una sentència que era tota una declaració de principis: “Paga l’IB-Salut”. A hores d’ara, no ens consta que el bar hagi recuperat l’import de la consumició. Aquestes coses passen.<br /><br />Mentrestant, els malalts i els familiars d’aquests, se sentien d’allò més satisfets en veure que mantenien la seva integritat física immaculada i que alhora contribuïen a forçar els responsables de la Conselleria a destinar part dels impostos que els que no portam bata cedim cada mes als components del grup reinvidicador. Servidor, un enamorat de les bates, que ha gaudit d’un bon tracte com a pacient i que sovint ha estat oblidat per la tropa quan representava el paper de familiar, sempre anirà a favor del metges. Més que res perquè no té cap altra opció vàlida. O s’afegeix a la reclamació, o restarà condemnat a haver d’apoquinar part del seu petit sou a una mútua. Atès que travessam una època de precrisi, la decisió és lògica: ho lament, però la mútua haurà d’esperar que arribin temps millors per veure com milloren els seus comptes. De moment em conformaré a no ser atès per la Seguretat Social: primer de tot cal satisfer les demandes dels metges. Pobrets. <br /><br />Completament decantat, decidesc plegar i adreçar-me a casa, lloc on encara no hi ha programada cap desfilada de metges que freguen la indigència. I allà, al sofà, medit. Quan medit, pot passar qualsevol cosa. Clar, com que no em tracten els trastorns de personalitat que patesc... Si Camus afirmava que era massa intel·ligent per posar-se a pensar, jo que freg el grau de tanoca incurable, malgrat que més d’un especialista somnia a estudiar el quadre patològic que present, rest confós. La meva beneitura més íntima em fa barruntar. Em brollen les preguntes i no em sent capaç de trobar respostes. És una vaga política? Si no estan contents, per què no pleguen? Si els exploten, per què no es dediquen a la medicina privada? Aquesta colla d’esclaus –uniformats, açò sí--, ha patit una modificació de les seves condicions laborals? Ah, punyetero, aquesta és la clau de tot. Si quan la brigada de la queixa va aconseguir el lloc de feina va acceptar les condicions laborals, quin motiu té ara per convocar una vaga? Puc entendre que reivindiquin una millora d’aquestes condicions, però també que els enviïn a pastar fang. Les seves demandes poden ser ateses pels seus caps, però si no ho són... mira, ningú no els ha enganyat. Si el ciutadà s’ha d’estrènyer el cinturó durant dos anys, ells, que no són del que viuen pitjor, ja són prou grossets per saber que a vegades cal ser solidaris amb qui els paga: jo i un fotimer de gent més. Qualsevol altra plantada, passejada o queixa de privilegiats és sobrera. A vegades em planteig si no hauria de començar a posar demandes contra aquest col·lectiu. I és que si bé de tant en tant llegim cartes de familiars satisfets, no tots hem tingut la mateixa sort. Hi ha gent molt amable i atenta, però també un escreix d’impresentables. Gràcies a les vagues, una familiar va morir temps enrere en veure com li ajornaven tres cops la intervenció quirúrgica programada. Un recital del personal de la bata. Si no el coneixeu, podeu passar qualsevol matí per l’hospital que trieu. Els veureu fer passadís i més passadís. Bé, a vegades ni els veureu, car acuden a la consulta que us havien programat per a les 9,30, d’una manera extremadament puntual... una hora després. N’hi ha que tenen una manya exquisida. Et citen a les 9, i saps positivament que mai no es presenten abans de les 10. No és que practiquin l’absentisme laboral, és que abans de començar controlen si cada rajola del passadís és al seu lloc. Que als apugin el sou, si us plau, a més de fer de metges, s’ocupen del manteniment de les instal·lacions. Açò és vocació... i dedicació. I ja que hi som, hi afegiré que si volen fer vaga que en facin, però que no em diguin que la fan pel meu bé: seria barra. <br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1019_vaga_de_metges.html Mon, 28 Apr 2008 11:28:43 +0000 <br /> <br /> Em sembla evident que –si els comentaris que heu penjat representen la pluralitat de les opinions que mantenim els menorquins sobre l'assimilació nacional—podem deduir que hi ha bàsicament dos grups enfrontats. Val a dir que aquest terme és excessiu, car no hi ha un una baralla que faci impossible de conviure. Uns, una minoria, menorquins descendents de menorquins des de fa generacions, estam contra l'assimilació que alguns pensam que hem patit. Altres, amb les mateixes arrels han assimilat bé la pertinença a l'Estat espanyol o bé han estat assimilats per aquest. Cap problema. El segon grup, el dels nous menorquins –que ja són tan menorquins com els anteriors— és compost per col·lectius diversos que entenen el fet de ser menorquí de la mateixa manera que els que integren el grup anterior.<br /><br/><br />Els descendents d’immigrants es queixen d’algunes de les coses que he afirmat o insinuat durant aquesta sèrie. Tenen raó. És més, hi ha “nadius” –no pretenc crear ni establir classes però he de definir-los d’alguna manera entenedora—que estan d’acord amb ells. Sorprenentment (i no hauria de ser cap sorpresa per a qui em conegui), part de les seva exposició m’ha fet reflexionar i en part, també, m’ha convençut. He de dir que a l’immigrant –i als seus descendents-- no li hem regalat res. Tampoc no sé si li podem exigir més que no a un nadiu –supòs que no--. L’immigrant no ha vingut perquè sí a guanyar-se les garrofes a Menorca (o a Catalunya), ans ho ha fet perquè el necessitàvem. Si més no, alguns empresaris els necessitaven. I clar, si és així –que ho és—tampoc no podem tractar-los com si fossin serfs: són persones. Certament hi ha un grup d’immigrants d’elit –funcionaris i empresaris que vénen a fer negoci– i un altre que simplement ve perquè suposadament l’estira la tranquil·litat que s’hi respira, però la majoria és gent que ha vingut només a treballar i que s’hi ha quedat, a Menorca. Del que he dit en anteriors entrades, hom dedueix que he afirmat que ens han ocupat. Dit així és molt fort. Segurament hi ha hagut un intent d’alguns dominadors centralistes d’emprar-los, però més d’un arribat –segurament la majoria— ha acabat estimant l’illa. És possible que ho hagi fet d’una manera que discrepa de la meva, però això no fa que l’estimi més poc. No són ells els que ens han ocupat: no ho han fet. Han modificat, açò sí, la societat menorquina. <br /><br />Tanmateix, hi ha un fet que consider cabdal: establir graus de provinença entre els immigrants i a través d’aquesta classificació decidir que uns tenen més drets que els altres. Així els que provenen d’altres terres espanyoles –ara no discutesc si som o no espanyols— serien desplaçats i arriben a casa i per tant no han de canviar cap dels seus costums ni acceptar que aquí hi havia una cultura i un dret civil diferents. En tot cas seríem els “nadius” els que ens hauríem d’adaptar a la nova situació. Açò em sembla discutible i, a més a més, no és del tot just. Sovint, part d’aquest grup –amb el suport de la majoria dels nadius— afirma que la cultura castellana (elevada a la categoria d’espanyola) és pròpia de l’illa. Aquí discrep en part. Segurament avui ja sí que és pròpia, però no era fa només uns trenta-cinc anys. Que ens hem d’adaptar, tots, a la nova situació, és una evidència absoluta i contra la qual no tenc res a dir. Estimar el castellà és un dret i un avantatge: és un gran llengua de comunicació i tenim la sort de saber-lo emprar. La meva llengua però, no rep l’estima mínima. Mentre gairebé el cent per cent dels que la parlam sabem emprar també l’altra –i ho feim--, no notam una correspondència en l’altre col·lectiu <br />–amb moltes excepcions--. N’hi ha que mai no la fan servir. L’excusa que normalment donen és que no saben girar la llengua. Bé, a molts de catalanoparlants els costa prou fer el canvi i aquest és considerat com a natural. Pensar en castellà i parlar en català per deferència no ho deu ser gairebé mai. I repetesc que hi ha molts que sí que ho han fet, ho fan i ho faran.<br /><br />Avui hi ha a Menorca gent que ve de moltes terres, espanyoles i estrangeres. El col·lectiu britànic, per exemple, ja s’ha fet amb un espai a la premsa insular i açò em sembla bé. Els equatorians ja organitzen algunes de les seves festes, de la mateixa manera que els andalusos han sabut fer imitacions o recordar el Rocío. Cap problema. Sentim –no sé si les escoltam—moltes llengües a sa Roqueta, però la majoria les considera totes estrangeres. Ara ho són. El català mateix va arribar a l’illa com a estrangera, però es va convertir en la pròpia, gràcies a set-cents de presència ininterrompuda –és una manera de dir--. Les altres de què parl, acabaran sent també pròpies, però no tenc clar que ja ho siguin (rus, xinès, romanès...). Amb el castellà no hi ha discussió; és més, hom defensa aquesta “propietat” més que discutible. I així estam. A mi, m’han canviat la manera de relacionar-me amb la resta de menorquins. Abans només hi parlava amb una llengua –encara que hi jugava i hi compartia les hores escolars amb dues--, ara ja no puc viure només en català. Ho enyor? En bona part sí. M’han regalat el castellà i açò és positiu, però també me l’han imposat i açò no m’agrada. Encara no m’han assimilat, però sí que he hagut d’assimilar moltes coses. I no totes les que he assumit ho he fet de gust. Que tothom sigui ben arribat, però ja m’agradaria que abans de venir sabés que aquí no érem espanyols de la mateixa manera que ho són a Salamanca. Som un estat plurinacional? Som rarets?<br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1016_assimilaci_nacional_iv.html Wed, 23 Apr 2008 09:31:12 +0000 <br /> L'assimilació nacional esdevé complicada. Sempre hi haurà gent que resistirà qualsevol intent de passar a formar part d'un col·lectiu que no considera propi. Açò, tan senzill i tan clar en alguns casos, es transforma en un conflicte quan el sentiment de pertinença no és prou clar o no és prou acceptat per qui sigui. La nació catalana, que té un trets no prou definits per a molta gent i a la qual molts de &quot;nadius&quot; --empr aquest terme sense cap intenció ètnica, car no som un raça-- no s'hi senten incorporats, és un d'aquests casos. Què és ser català? I si encara discutim sobre si els menorquins –alguns menorquins— tenim el dret a sentir-nos-en part, la qüestió és complicadíssima. Podem ser catalans de Menorca? <br /><br/><br /> <br />Pels motius que siguin, Menorca és com és i és habitada per la gent que l’habita. Tots som menorquins, fins aquí no hi ha discussió. L’enfrontament, que hauria de ser amical, comença quan parlam de pertànyer o no a un poble més gran, a una nació. Per a molts, aquesta nació només és l’espanyola i açò ho consider ben legítim. Els sentiments són els que són i cadascú té els que té. Per a una minoria –entre la qual hi ha un servidor--, els menorquins –si més no alguns-- també podem ser membres de la nació catalana. Juraria que pensar així no és cap delicte. Ho seria si pretengués obligar els que no en volen ser a pertànyer a aquesta nació i a renunciar a la que ells han escollit amb unes raons prou sòlides –i tan sòlides com les meves--. <br /><br />Si jo em neg a ser assimilat d’una manera concreta a la nació espanyola, he d’acceptar que molts de menorquins, la majoria, no vulguin ser assimilats com a catalans. Això és un principi que em sembla prou democràtic. Puc admetre que gaudesc de la ciutadania espanyola i fins i tot no sentir-m’hi del tot incòmode. Passar de ser ciutadà d’un estat qualsevol a membre d’una nació és un altre tema. Hom forma part d’una nació per sentiment més que no per naixença o per haver adoptat aquesta ciutadania. <br /><br />Alguns menorquins no volem ser assimilats ni ser espanyols d’una única manera. Em fa l’efecte que tenim dret a voler ser-ho d’una altra o simplement negar-nos-hi. Si ho feim sense repartir bufetades i sense obligar ningú a fer el mateix, sincerament no hi veig cap problema. Supòs que els menorquins que ens sentim catalans, tenim prou clar que el desig és irrealitzable i per tant ens conformam a continuar –almanco transitòriament—com fins ara i solament demanam que ser espanyol sigui una altra cosa. Espanya és un estat i ser espanyol és formar part d’una nació. Mai, però, no ens posam d’acord sobre què vol dir ser espanyol. Espanya és una nació? Per a molts sí. És una nació de nacions? Per a altres sí. Som espanyols tots els menorquins? Depèn. <br /><br />Qui viu a Menorca és assimilat contínuament. Sempre ha passat. A vegades amb duresa. Curiosament van ser els meus avantpassats catalans els que la van emprar més, en aquesta duresa. La conquesta d’una illa musulmana no la van fer tirant flors als que hi habitaven. Van catalanitzar els que no plegaren o moriren. Ara l’assimilació la patim els descendents d’aquells, però d’una manera fina: a uns ens imposen unes lleis i uns altres creuen que ser català de Menorca és poca cosa i no duu enlloc. Vist des d’un punt de vista pràctic, és millor renunciar-hi i adoptar el regal que ens ofereixen: passar a formar part d’una nació més gran i suposadament més important. Em sap greu, però opín que ningú no té l’obligació o el deure de deixar-se assimilar, però que sí hauria de tenir el detall d’assimilar algunes coses del lloc on va a residir. Durant les darreres dècades ha vingut a viure entre nosaltres molta gent que no se sentirà mai catalana. Són més i fan bé de voler conservar la seva “nació”. En el tema de la llengua és on hi ha més conflictes. Uns han vingut per gust, una minoria; els altres per necessitat. Uns han après també la nostra llengua i l’empren quan volen –que és un dret bàsic de què gaudeixen i gaudim tots--, altres mai no ho faran i no em sembla gaire bé. Uns sabem i empram, com podem, les dues llengües; altres es queixen si els demanam que ens imitin però a l’inrevés. Arribar a un acord és difícil. Ho tractaré en la propera entrada. <br /><br />Continuarà...<br /><br /> http://francescsintes.illencs.com/17_el_claustre_de_shangri-la/archive/1005_assimilaci_nacional_iii.html Fri, 11 Apr 2008 17:53:11 +0000