El Claustre de Shangri-La

La consulta popular

francescsintes — Dim, 16 Jul 2008 09:24:24

I no parlar� de les balances fiscals... per ara. Ja tocar�, que n'hi ha per llogar-hi cadires i sobretot fuets. Quin goig que fa autoflagel�lar-se, que �s el que feim el balears! Em sembla m�s important, avui, comentar i saber qu� opina la gent sobre la consulta que pret�n fer el lehendakari.

Sincerament, no entenc que la vicepresidenta del Govern ens digui que no hem de patir per aquest tema i afirmi que mai no la permetran. El meu patiment �s nul quant a al fet de promoure una consulta, en canvi em destorba veure que no es deixa opinar la gent sobre un tema qualsevol. Puc entendre que aquesta mena de refer�ndum encobert no sigui vinculant i tamb� que, en el cas que el poble opt�s per adoptar la postura del Govern basc, el Govern central no permet�s la segregaci� de la Sagrada Unitat. Ara b�, no voler con�ixer l�opini� dels ciutadans �s... que cadasc� ho definesqui com vulgui.

El tema de les consultes populars �s complicat. Fa uns anys vaig poder dir la meva en una: continuar a l�OTAN. Aleshores vaig dir que no. Avui canviaria el sentit del meu vot. Deu ser cosa de l�edat o que m�he tornat un fatxa, m�s igual. Quan em van demanar qu� n�opinava, no sentia que els sovi�tics fossin els meus enemics. Avui ja no hi s�n i no crec que hagi de patir massa pels russos, tot i algunes barrabassades que fa mestre Putin. De fet, tant ell com Occident en fa, de barrabassades. Actualment em fa l�efecte que l�OTAN �s una altra cosa, tot i que a�� molta gent m�ho discutiria i amb arguments ben s�lids. Tenc clar, tanmateix, que entre un m�n dominat pels EUA i un altre per xinesos o russos �em referesc als actuals �xinesos� i als actuals �russos�� no hi ha color. Seria ideal, sens dubte, un m�n sense amos, per� dissortadament aquesta possibilitat �s minsa o, directament, ut�pica. Amb tot, aquell cop, vaig poder opinar. No comprenc que alg� no vulgui saber qu� vol un poble.

La cr�tica, en aquest cas, �s f�cil. No sempre hi veim aix�. Particularment em destorbaria un refer�ndum sobre una q�esti� cient�fica. Em semblaria absurd. Un exemple seria demanar al poble que decid�s si el menorqu� �s diferent al catal�. En canvi, podria entendre que els maonesos decidissin quin ha de ser el nom de la seva ciutat, o que els ciutadellencs triassin on volen l�aparcament subterrani, de la mateixa manera que m�hauria agradat saber el nombre de persones partid�ries de fer un dic a l�entrada del port de Ciutadella. Val a dir que el debat sobre si Capt�lia s�ha de denominar Ma� o Mah� em sembla m�s que est�ril. Puc arribar a admetre la doble denominaci� Ma�-Mah�n, encara que em desagradi una mica, per� poc m�s. Ep, i el fet que em decanti per Ma� sense hac, no evita que pugui entendre algunes de les raons que esgrimeixen els partidaris de la famosa hac �tot i que la seva defensa de l�idioma local sigui nul�la--. La gent t� dret a dir qu� pensa i els governs no haurien d�impedir-ho.

I si els bascos volien plegar d�Espanya, qu� faria el Govern central? Enviar-hi els tancs? Moscou ho va fer el 1956 a Budapest i el 1968 a Praga: passaria el mateix a Bilbao o a Donosti? Hi ha alguna mena de viol�ncia legal que �s admesa. A la Constituci�, els tancs hi surten.

Tots feim demag�gia cont�nuament. Alguns partits n�han fet sobre aquesta consulta en dir que els partidaris de fer-la s�havien estalonat en el suport dels �batasunos� ja que un aquests els havien cedit un vot. Curi�s! Tal vegada vagi errat �i no hi vaig gens� per� si el Parlament basc no l�hagu�s aprovat, hauria pogut dir el lehendakari que qui s�havia aprofitat d�ETA eren el PSE i el PP? �s que no hi veig cap difer�ncia. Els �violents� van emetre set vots contra la consulta i un a favor. Val a dir que aquest ha pesat molt, per� els n�meros �als quals feim dir el que ens conv�s�n caparruts. Que cadasc� opini. Si li deixen, cosa que en aquest estat �s gaireb� impossible.

La comuna

francescsintes — Dil, 07 Jul 2008 13:31:55

Des que hem comen�at a definir les coses amb eufemismes, tremol. La selecci� espanyola de futbol ara �s la "roja", amb la qual cosa entenc perfectament que mestre Aragon�s hagi escampat cap a Turquia abans que no arrib�s el 18 de juliol. Mai no se sap com pot reaccionar un exaltat que s'hagi col�locat massa hores cara al sol. A Cabildol�ndia ja hi ha afeccionats que arrepleguen diners per rescatar-lo. Hi estam acostumats. Ja veurem qui se'ls queda aquesta vegada. Si fa quatre-cents cinquanta anys m�s d�un es va enriquir amb �sa Desgr�cia�, no m�estranyaria que aprofitant que sempre hi ha afeccionats apassionats alg� m�s destre acapari la recapta per superar millor la crisi.

Entre tots els nous eufemismes, destaca sense dubte la passi� per la �comuna�. M�hi apunt, sobretot quan m�he empassat m�s s�ndria del que una persona mesurada engoliria. Ah, la comuna! El mateix Mao Zedong, idolatrat no fa gaires anys per m�s d�un, era un ferm partidari de la comuna. En el seu cas, ho era de dues comunes, o m�s. A part de voler potenciar un sistema que va fer figa basat en unes entitats batiades coma comunes, es va dedicar a potenciar el putonghua (parla comuna, en aquest idioma), tot i que ell mai no el va saber parlar. S�n coses que passen. De la mateixa manera que Charles Chaplin ridiculitzava el f�hrer �at�s que pretenia aconseguir un poble de gent rossa tot i que ell passejava un altre tipus de f�sic--, el gran Mao obligava a aprendre un idioma que ell mai no va parlar ni dominar. Em sona. Aqu� Ara em volen convidar d�una manera cort�s emprar la comuna, malgrat que les que l�han mamada de petits la tracten a coces: leisme, laisma, loisme, eliminaci� d�articles, ab�s d�expressions que s�n aut�ntics barbarismes.... Ho accept. Jo sempre amb la comuna. I del bidet, em demanen, qu� em penses? Fotre, el bidet �s b�sic! Mirau com caminen les japoneses! I �s que al Jap� tot i els aven�os el bidet no �s habitual. Finalment, el gran Mao Zedong sentia una gran passi� per fer netejar les comunes als que eren prou addictes al seu pensament. Revoluci� Cultural, li deia.

I b�, a Menorca ja tocava estimar la comuna. I em fa gr�cia. Des de quan a Espanya hi ha una llengua comuna? Una altra cosa �s que gaireb� tots ens puguem entendre en castell�. Mai no li dir� espanyol, car em sembla absurd. Ning� no diu brit�nic a l�angl�s, tot i ser la llengua de la major part dels habitants de la Gran Bretanya. Una llengua comuna ho �s �entre dues persones� quan �s la llengua materna d�ambdues. Altrament, nom�s �s una llengua franca. Com ja he dit diverses vegades, tenim la sort de dominar �per escrit, bastant millor que molts de
Madrilenys�una llengua franca important: el castell�. Val a dir que totes les lleng�es s�n importants, tot i que hi ha unes ganes excessives de fer-ne desapar�ixer algunes. Dir que el castell� �s en perill �s fals. Dir que els que nom�s parlen castell� a Menorca estan discriminats, �s discutible. Ara n�hi ha que reclamen que parlem el menorqu�... cosa que hem fet tota la vida. Segur? No tan segur. De petit n�hi havia que el denominaven maon�s. Estic conf�s. Ara �s menorqu�, a estones balear, despr�s tona a ser menorqu�... Deu ser que �s un idioma que no serveix per a res. I si el fic�vem a la comuna?

De lleng�es "importants" i lleng�es minorit�ries

francescsintes — Dij, 15 Mai 2008 10:17:06

La veritat �s que el tema de les lleg�es l�haurien de tocar n'Ignasi mascar� o en Joan L�pez, per� arran d'haver llegit algunes entrevistes a Juan Carlos Moreno Cabrera tenc moltes ganes de dir qu� en pens. No ho puc evitar

Que hi ha conflictes motivats per la tria i la conviv�ncia dels idiomes �s un fet. La soluci�, no la s�. Una de les coses de les que diu el catedr�tic esmentat que m�s m�ha fet reflexionar �s l�afirmaci� que no �s l�gic que hi hagi idiomes �els grans� parlats per tanta gent. Sup�s que t� molta ra�. Per� la pregunta que em faig �s: �s bo que sigui aix�? I la resposta �s que dep�n. No em referir�, per ara, a com algunes lleng�es han aconseguit una import�ncia espectacular, sin� al fet que altres han esdevingut minorit�ries: unes per una simple q�esti� demogr�fica, altres per la persecuci� a qu� han estat sotmeses, etc. No cregueu que vull atacar les grans. Mant�, el professor, que aquest �s de les grans no �s normal. Es refereix, especialment al mandar�, angl�s, castell�, franc�s... Personalment, m�estic plantejant des de fa uns dies si l��s de l�alemany no �s �natural�. Entenc que, de les grans, aquesta llengua �s poc culpable d�haver empetitit les que en algun moment es van poder parlar en la zona pr�pia del seu domini. Evidentment, alguna se�n va cruspir.

Que hi hagi lleng�es poderoses em sembla que �s �til. Tenim la sort de dominar �almanco a mitges� una d�aquestes lleng�es: el castell�. A�� ens ofereix un munt de possibilitats: podem accedir a un material escrit impressionant, etc., tot i que aquest idioma ni s�atraca al fons bibliogr�fic redactat en angl�s. Tanmateix, ambd�s idiomes, com tamb� l��rab i altres, s�han escampat d�una manera discutiblement correcta. El castell� est� prenent, en els �ltims anys, una for�a impressionat. Cada dia hi ha m�s gent que l�estudia, per� encara no ha aconseguit l�estatut de llengua franca. La llengua franca �s aquella que serveix a dues persones que en parlen unes altres dues per comunicar-se: seria la que fa de pont. De moment, la llengua franca �s l�angl�s. No s� si el castell� ho aconseguir�. Si reeixia, no m�aniria malament, car em costa prou entendre i expressar-me en angl�s, tot i que el puc llegir prou b� i escriure d�una manera pobra per� suficient.

Arran del triomf de les grans, per�, les petites han rebut, reben i rebran. La meva, el catal�, �s una d�aquestes lleng�es petites. Fa quaranta anys era pr�cticament l��nica que es parlava a Menorca, per� avui en dia el seu �s minva a una velocitat espectacular. El catal� �s una llengua tocada. Entre tots l�estam rebentant: uns perqu� prefereixen usar la gran, altres per desinter�s, altres per q�estions pol�tiques i alguns perqu� la consideren una llengua flaca... Som pessimista. �s possible que no desaparegui, per� �s obvi que ja no es pot viure en catal�.

Sempre hi ha hagut lleng�es que han desaparegut, �s normal que aix� passi: trist, per� normal. I sempre hi hagut lleng�es franques. �s m�s hi ha hagut intents de crear lleng�es artificials amb la intenci� de convertir-les en franques. Algunes han nascut amb la intenci� de ser franques universals: l�esperanto; altres de ser franques locals: l�hebreu modern. Hi ha un tercer grup de lleng�es artificials, �s aquell que podr�em definir que una llengua �s artificial per raons pol�tiques. Tenim un cas proper: el valenci� �s una d�aquestes lleng�es artificials.

Es possible que continu�...

Assimilaci� nacional (V)

francescsintes — Dim, 06 Mai 2008 08:41:54

No s� si paga la pena continuar discutint sobre aquest tema. Alguns pobles (algunes nacions) tenen (tenim) el que ens mereixem. Ens assimilat del tot i punt. A�� no �s nou. No far� cap cr�tica contra l'assimilador, que ha sabut triomfar, per� em dol el comportament d'alguns assimilats. Segons les dades oficials, quaranta-tres mil catalans �nom�s compten els del Principat� resideixen a Madrid. L'u per cent de la poblaci� madrilenya �s nascuda a Catalunya. El resultat ja el coneixem.

I b�, acabar� amb una imatge, la d�un fam�s mapa d�Espanya que es conserva a la Biblioteca Nacional (la de l�Estat, evidentment). No �s gaire antic, nom�s t� cent cinquanta anys. Segons la distribuci� que s�hi fa, servidor no pertany ni a l�Espanya �puramente constitucional�, ni a la foral, ni a la colonial, ni a les Can�ries Som resident a un territori incl�s dintre de la �ESPA�A INCORPORADA O ASIMILADA. Comprende las once provincias de la Corona de Arag�n, todav�a diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado�. Gr�cies a la Constituci� actual, als jutges que la interpreten i als sacerdots (pol�tics) que la sacralitzen, finalment l�objectiu s�ha aconseguit. M�han assimilat, al�leluia! Ja s� on som i qui som. M�han convertit en part d�un estat que diverses vegades ens ha fet fora i que altres ens considera de segona categoria. Som uns masoquistes.

Aquest �s el mapa. Menorca �s aquella illa petita que hi ha a la dreta. Ho dic per si alg� encara pensa que �s al costat de M�stoles. M�han fet un home. Feli�ment assimilat.

Assimilaci� nacional (IV)

francescsintes — Dim, 23 Abr 2008 09:31:12

Em sembla evident que �si els comentaris que heu penjat representen la pluralitat de les opinions que mantenim els menorquins sobre l'assimilaci� nacional�podem deduir que hi ha b�sicament dos grups enfrontats. Val a dir que aquest terme �s excessiu, car no hi ha un una baralla que faci impossible de conviure. Uns, una minoria, menorquins descendents de menorquins des de fa generacions, estam contra l'assimilaci� que alguns pensam que hem patit. Altres, amb les mateixes arrels han assimilat b� la pertinen�a a l'Estat espanyol o b� han estat assimilats per aquest. Cap problema. El segon grup, el dels nous menorquins �que ja s�n tan menorquins com els anteriors� �s compost per col�lectius diversos que entenen el fet de ser menorqu� de la mateixa manera que els que integren el grup anterior.

Els descendents d�immigrants es queixen d�algunes de les coses que he afirmat o insinuat durant aquesta s�rie. Tenen ra�. �s m�s, hi ha �nadius� �no pretenc crear ni establir classes per� he de definir-los d�alguna manera entenedora�que estan d�acord amb ells. Sorprenentment (i no hauria de ser cap sorpresa per a qui em conegui), part de les seva exposici� m�ha fet reflexionar i en part, tamb�, m�ha conven�ut. He de dir que a l�immigrant �i als seus descendents-- no li hem regalat res. Tampoc no s� si li podem exigir m�s que no a un nadiu �sup�s que no--. L�immigrant no ha vingut perqu� s� a guanyar-se les garrofes a Menorca (o a Catalunya), ans ho ha fet perqu� el necessit�vem. Si m�s no, alguns empresaris els necessitaven. I clar, si �s aix� �que ho �s�tampoc no podem tractar-los com si fossin serfs: s�n persones. Certament hi ha un grup d�immigrants d�elit �funcionaris i empresaris que v�nen a fer negoci� i un altre que simplement ve perqu� suposadament l�estira la tranquil�litat que s�hi respira, per� la majoria �s gent que ha vingut nom�s a treballar i que s�hi ha quedat, a Menorca. Del que he dit en anteriors entrades, hom dedueix que he afirmat que ens han ocupat. Dit aix� �s molt fort. Segurament hi ha hagut un intent d�alguns dominadors centralistes d�emprar-los, per� m�s d�un arribat �segurament la majoria� ha acabat estimant l�illa. �s possible que ho hagi fet d�una manera que discrepa de la meva, per� aix� no fa que l�estimi m�s poc. No s�n ells els que ens han ocupat: no ho han fet. Han modificat, a�� s�, la societat menorquina.

Tanmateix, hi ha un fet que consider cabdal: establir graus de provinen�a entre els immigrants i a trav�s d�aquesta classificaci� decidir que uns tenen m�s drets que els altres. Aix� els que provenen d�altres terres espanyoles �ara no discutesc si som o no espanyols� serien despla�ats i arriben a casa i per tant no han de canviar cap dels seus costums ni acceptar que aqu� hi havia una cultura i un dret civil diferents. En tot cas ser�em els �nadius� els que ens haur�em d�adaptar a la nova situaci�. A�� em sembla discutible i, a m�s a m�s, no �s del tot just. Sovint, part d�aquest grup �amb el suport de la majoria dels nadius� afirma que la cultura castellana (elevada a la categoria d�espanyola) �s pr�pia de l�illa. Aqu� discrep en part. Segurament avui ja s� que �s pr�pia, per� no era fa nom�s uns trenta-cinc anys. Que ens hem d�adaptar, tots, a la nova situaci�, �s una evid�ncia absoluta i contra la qual no tenc res a dir. Estimar el castell� �s un dret i un avantatge: �s un gran llengua de comunicaci� i tenim la sort de saber-lo emprar. La meva llengua per�, no rep l�estima m�nima. Mentre gaireb� el cent per cent dels que la parlam sabem emprar tamb� l�altra �i ho feim--, no notam una correspond�ncia en l�altre col�lectiu
�amb moltes excepcions--. N�hi ha que mai no la fan servir. L�excusa que normalment donen �s que no saben girar la llengua. B�, a molts de catalanoparlants els costa prou fer el canvi i aquest �s considerat com a natural. Pensar en castell� i parlar en catal� per defer�ncia no ho deu ser gaireb� mai. I repetesc que hi ha molts que s� que ho han fet, ho fan i ho faran.

Avui hi ha a Menorca gent que ve de moltes terres, espanyoles i estrangeres. El col�lectiu brit�nic, per exemple, ja s�ha fet amb un espai a la premsa insular i a�� em sembla b�. Els equatorians ja organitzen algunes de les seves festes, de la mateixa manera que els andalusos han sabut fer imitacions o recordar el Roc�o. Cap problema. Sentim �no s� si les escoltam�moltes lleng�es a sa Roqueta, per� la majoria les considera totes estrangeres. Ara ho s�n. El catal� mateix va arribar a l�illa com a estrangera, per� es va convertir en la pr�pia, gr�cies a set-cents de pres�ncia ininterrompuda ��s una manera de dir--. Les altres de qu� parl, acabaran sent tamb� pr�pies, per� no tenc clar que ja ho siguin (rus, xin�s, roman�s...). Amb el castell� no hi ha discussi�; �s m�s, hom defensa aquesta �propietat� m�s que discutible. I aix� estam. A mi, m�han canviat la manera de relacionar-me amb la resta de menorquins. Abans nom�s hi parlava amb una llengua �encara que hi jugava i hi compartia les hores escolars amb dues--, ara ja no puc viure nom�s en catal�. Ho enyor? En bona part s�. M�han regalat el castell� i a�� s positiu, per� tamb� me l�han imposat i a�� no m�agrada. Encara no m�han assimilat, per� s� que he hagut d�assimilar moltes coses. I no totes les que he assumit ho he fet de gust. Que tothom sigui ben arribat, per� ja m�agradaria que abans de venir sab�s que aqu� no �rem espanyols de la mateixa manera que ho s�n a Salamanca. Som un estat plurinacional? Som rarets?

Assimilaci� nacional (III)

francescsintes — Div, 11 Abr 2008 17:53:11

L'assimilaci� nacional esdev� complicada. Sempre hi haur� gent que resistir� qualsevol intent de passar a formar part d'un col�lectiu que no considera propi. A��, tan senzill i tan clar en alguns casos, es transforma en un conflicte quan el sentiment de pertinen�a no �s prou clar o no �s prou acceptat per qui sigui. La naci� catalana, que t� un trets no prou definits per a molta gent i a la qual molts de "nadius" --empr aquest terme sense cap intenci� �tnica, car no som un ra�a-- no s'hi senten incorporats, �s un d'aquests casos. Qu� �s ser catal�? I si encara discutim sobre si els menorquins �alguns menorquins� tenim el dret a sentir-nos-en part, la q�esti� �s complicad�ssima. Podem ser catalans de Menorca?

Pels motius que siguin, Menorca �s com �s i �s habitada per la gent que l�habita. Tots som menorquins, fins aqu� no hi ha discussi�. L�enfrontament, que hauria de ser amical, comen�a quan parlam de pert�nyer o no a un poble m�s gran, a una naci�. Per a molts, aquesta naci� nom�s �s l�espanyola i a�� ho consider ben leg�tim. Els sentiments s�n els que s�n i cadasc� t� els que t�. Per a una minoria �entre la qual hi ha un servidor--, els menorquins �si m�s no alguns-- tamb� podem ser membres de la naci� catalana. Juraria que pensar aix� no �s cap delicte. Ho seria si pretengu�s obligar els que no en volen ser a pert�nyer a aquesta naci� i a renunciar a la que ells han escollit amb unes raons prou s�lides �i tan s�lides com les meves--.

Si jo em neg a ser assimilat d�una manera concreta a la naci� espanyola, he d�acceptar que molts de menorquins, la majoria, no vulguin ser assimilats com a catalans. Aix� �s un principi que em sembla prou democr�tic. Puc admetre que gaudesc de la ciutadania espanyola i fins i tot no sentir-m�hi del tot inc�mode. Passar de ser ciutad� d�un estat qualsevol a membre d�una naci� �s un altre tema. Hom forma part d�una naci� per sentiment m�s que no per naixen�a o per haver adoptat aquesta ciutadania.

Alguns menorquins no volem ser assimilats ni ser espanyols d�una �nica manera. Em fa l�efecte que tenim dret a voler ser-ho d�una altra o simplement negar-nos-hi. Si ho feim sense repartir bufetades i sense obligar ning� a fer el mateix, sincerament no hi veig cap problema. Sup�s que els menorquins que ens sentim catalans, tenim prou clar que el desig �s irrealitzable i per tant ens conformam a continuar �almanco transit�riament�com fins ara i solament demanam que ser espanyol sigui una altra cosa. Espanya �s un estat i ser espanyol �s formar part d�una naci�. Mai, per�, no ens posam d�acord sobre qu� vol dir ser espanyol. Espanya �s una naci�? Per a molts s�. �s una naci� de nacions? Per a altres s�. Som espanyols tots els menorquins? Dep�n.

Qui viu a Menorca �s assimilat cont�nuament. Sempre ha passat. A vegades amb duresa. Curiosament van ser els meus avantpassats catalans els que la van emprar m�s, en aquesta duresa. La conquesta d�una illa musulmana no la van fer tirant flors als que hi habitaven. Van catalanitzar els que no plegaren o moriren. Ara l�assimilaci� la patim els descendents d�aquells, per� d�una manera fina: a uns ens imposen unes lleis i uns altres creuen que ser catal� de Menorca �s poca cosa i no duu enlloc. Vist des d�un punt de vista pr�ctic, �s millor renunciar-hi i adoptar el regal que ens ofereixen: passar a formar part d�una naci� m�s gran i suposadament m�s important. Em sap greu, per� op�n que ning� no t� l�obligaci� o el deure de deixar-se assimilar, per� que s� hauria de tenir el detall d�assimilar algunes coses del lloc on va a residir. Durant les darreres d�cades ha vingut a viure entre nosaltres molta gent que no se sentir� mai catalana. S�n m�s i fan b� de voler conservar la seva �naci�. En el tema de la llengua �s on hi ha m�s conflictes. Uns han vingut per gust, una minoria; els altres per necessitat. Uns han apr�s tamb� la nostra llengua i l�empren quan volen �que �s un dret b�sic de qu� gaudeixen i gaudim tots--, altres mai no ho faran i no em sembla gaire b�. Uns sabem i empram, com podem, les dues lleng�es; altres es queixen si els demanam que ens imitin per� a l�inrev�s. Arribar a un acord �s dif�cil. Ho tractar� en la propera entrada.

Continuar�...

Assimilaci� nacional (II)

francescsintes — Diu, 06 Abr 2008 18:58:55

Per qu� desapareixen les nacions? Sup�s que hi ha diverses causes: l'extermini, la invasi�, la ren�ncia... El factor demogr�fic �s molt important en un territori qualsevol. Importa m�s ser majoria en un indret concret que no ser molts. La naci� catalana mai no havia estat integrada per tant de "s�bdits", per� mai com ara no havia patit un perill tan gran de desapar�ixer.

L�assimilaci� d�una naci� dintre d�una altra es pot produir, com he dit, de diverses maneres. Una �s traslladant-hi l�escreix de poblaci� ve�na o que bona part dels que hi arribin aquesta se senti identificada amb una altra naci�. Deixant de banda, per absurd i racista, el concepte �tnic i valorant nom�s la pertinen�a a un col�lectiu des d�una vessant cultural i volunt�ria, la desaparici� d�un poble �s quelcom habitual: a les bones, a les males, per baixa natalitat o per menfotisme. Durant aquestes setmanes sentim a parlar molt �i ja era hora� del problema del poble tibet�. Aquest �s convertit en xin�s, cosa que no ha de significar a la for�a una trag�dia si ho contemplam com si nom�s fos l�adquisici� de la ciutadania d�aquest estat. El problema rau a transformar els tibetans en hans, cosa impossible. Per donar un exemple, la meva filla petita �en parl sovint� �s han, per� ha deixat de ser xinesa car l�estat on va n�ixer li nega aquesta ciutadania. No s� si la voldria conservar �ara per ara no, per� no s� qu� pot passar d�aqu� a uns anys�i, contr�riament, els tibetans s�n obligats a ser xinesos, tot i que aquest estat est� basat clarament en el predomini d�una �tnia: la han. Ja hi ha m�s hans que no tibetans al Tibet.

El nostre cas �s diferent. Desapareixerem, per� la culpa no �s solament imputable als forasters �paraula molt lletja, d�altra banda--. N�hi ha molts que s�han convertit en part de la meva naci�, que han apr�s a estimar-la. �s cert que l�Estat espanyol aprofita la legislaci� per trepitjar la resist�ncia i per maldar de no permetre de fomentar l�assimilaci� �en un altre sentit� dels nouvinguts. Hom pot canviar de resid�ncia sense canviar de p�tria. Pot assumir la pertinen�a a un nou poble sense renunciar �no t� cap motiu per fer-ho� al seu. I, fins i tot, pot sentir-se part de dues o m�s nacions alhora. Si Xina o Espanya admetessin que s�n estats plurinacionals em fa l�efecte que la cohesi� social dels seus ciutadans creixeria. Els han s�n molts i els tibetans pocs. Els que se senten espanyols s�n molts i els que volem ser catalans som pocs. Em referesc a pocs en el territori propi. Els gallecs no han de patir, per ara, aquesta preocupaci�. Els portuguesos s�n minoria a la Pen�nsula, per� s�n majoria absoluta dintre de les seves fronteres: no han estat assimilats.

Curiosament, el principal problema a qu� s�enfronta el poble catal� �s la indifer�ncia. Uns perqu� no lluiten per mantenir-la, altres perqu� no se�n senten i una part perqu� la considera de poca categoria, la naci� catalana est� condemnada a desapar�ixer. Val a dir que els que ens l�han rebentada no ho han fet �i si ho han intentat ha estat d�una manera excepcional i transit�ria�exterminant-nos. No, ens estan assimilant. Els estats-naci� tendeixen a transformar ciutadans en membres d�una naci�. Som del que creuen que la cosa hauria d�anar a l�inrev�s: que una naci�, en tot, hauria d�adquirir la personalitat jur�dica d�un estat. O, almanco, de conservar la seva personalitat dintre d�un estat. F�ra bo acabar amb les fronteres, tot mantenint vius els pobles. Vius i agermanats: sense que uns siguin superiors als altres. Sense que uns se sentissin inferiors als altres. Ser espanyol pot estar molt b�. Ser rus tamb�. El que no �s l�gic �s russificar la gent a la brava. Una persona es pot convertir en americana �una naci� jove� sense renegar dels seus or�gens. O pot acabar acceptant el passaport de la Federaci� Russa, per� si prov� del poble txetx� mai no ser� un rus ��tnic� �em referesc a eslau.

Hi ha nacions que tenen les idees molt clares i que assimilen i creixen emprant la bragueta i venent superioritat. Els pobles del nord d��frica han estat arabitzats mentre rebien l�ensenyament de la religi� musulmana. En canvi els xinesos no converteixen els altres en han. Escampen el seu domini territorial d�una altra manera.

Continuar�...

Assimilaci� nacional (I)

francescsintes — Diu, 30 Mar 2008 18:06:02

Hi ha dos PSOE? Tot sembla indicar que s�. I a�� s un problema per als que no ens sentim obligats a pert�nyer a l'Estat gran perqu� s�, o per a aquells �essent m�s tous-- que ho podem acceptar, sempre que ens hi admetin d'una altra manera: reconeixent que podem conservar algunes particularitats. On �s el l�mit d�aquestes, �s la pregunta.

Si fa unes setmanes molts de comentaristes opinaven que el soci catal� del PSOE, els PSC �un altre partit, cal recordar-ho� era qui havia donat la vict�ria al senyor Rodr�guez Zapatero i qui havia desfet l�empat amb el PP, ara ja podem comen�ar a escoltar com s�aixequen algunes de les veus de l�Espa�a ca��, veus que pesen prou �fins i tot massa� dintre d�aquest partit que ens vol vendre, i ho aconsegueix�un tarann� agradable. La part m�s fosca dels socialistes comen�a a dir amb la boca petita que el que els ha impedit una vict�ria m�s general a l�Estat ha estat l�excessiva comprensi� del fet catal�. De retruc, Menorca i sortir� perdent.

M�he sentit feli�, darrerament. Poder sentir com els consellers d�Economia catal� i balear, Castells i Manera, han reclamat un millor tracte econ�mic ha estat un alenada d�aire fresc. He estat optimista... injustificadament. Ara torn a la realitat i comprov que dif�cilment res no canviar� gaire, si no �s que el poble aixeca la seva queixa i adverteix a qui ho hagi de fer que la paci�ncia �s a punt d�esgotar-se. Els desencantats, com ara jo, no vam anar a votar. A les Illes molts van fer el mateix i altres van optar per donar el seu suport als socialistes per evitar el retorn dels populars al poder: una manera ben estranya d�actuar. La meva tamb� ho �s, val a dir-ho. A Catalunya l�escampada va ser m�s general. Si comparam les xifres d�altres eleccions, ens adonarem que m�s quatre-cents mil catalans van passar d�anar a votar. Sovint hi ha qui diu que qui calla no t� dret a queixar-se: en discrep. Cadasc� s�expressa com ho considera convenient i l�abstenci� �s una manera de parlar. L��nica cosa que ha de fer qui s�abst� �s admetre els resultats, cosa que faig sense problemes.

La pertinen�a no del tot volunt�ria a un estat es pot convertir en quelcom suportable o en tot el contrari. No cal arribar a un divorci absolut, �s cert, i ara per ara les coses s�n com s�n i per tant ho hem d�acceptar. El que no tenc clar �s com podem arribar a estar tots c�modes i contents. Personalment em costa prou de dir que som espanyol com de negar-ho absolutament �tot i que com ja sabeu em decant m�s per no ser-ne. A la Xina deu passar una cosa semblant. Aquests dies han renascut les queixes tibetanes, escanyades durant moltes d�cades. Aquest pa�s, aquest poble, ha estat unit d�alguna manera al xin�s �als han, com la meva filla petita� des de fa segles, especialment a una dinastia que curiosament era estrangera: la manx�. Ser tibet�, o ser catal�, no �s m�s que ser o sentir-se espanyol o xin�s. Per� tampoc no �s inferior a ning� cap ciutad� d�una naci� petita i insignificant. Deia el president Pujol que s�ha de mantenir l�orgull i evitar la sup�rbia: hi estic d�acord. Tot i acceptar que som o m�han fet espanyol i no rebel�lar-me contra aquesta assimilaci�, deman quan he deixar de queixar-me. En realitat solament vull que em diguin com puc continuar essent menorqu� �catal� de Menorca en el meu cas, per� a�� s molt personal-- sense que els germans majors, els de la dictadura de la majoria se sentin ofesos. Menorca va morir com a tal fa tres d�cades i mitja, aproximadament. Tanmateix, alguna cosa la fa ressuscitar de tant en tant i dir �Ep, que som aqu� i �Senyors, no m�ho prengueu tot�. El PP ja fa anys que opta clarament per l�assimilaci� absoluta i ho fa anant de cara i amb aquesta ben alta. El PSOE ho fa amb la boca petita. Diu una cosa, per� no la practica. Som dels que creuen que el PSM es va errar anant del bra� del PSOE al Senat. Massa vegades els socialistes abracen per escanyar. I la culpa no �s del socialistes, �s dels meus: dels que ens quedam a casa. Per� tamb� dels que prefereixen �i �s el seu dret� posar l�eix dreta-esquerra per davant del nacional. I al final, el que barra el pas a l�entesa cordial �s la Constituci�. Ment: els que l�interpreten en una �nica direcci�.

Continuar�...

Kosovo

francescsintes — Dil, 18 Feb 2008 12:09:08

Que som partidari d'acceptar que qualsevol naci� vegi reconeguts els seus drets, sup�s que ning� no ho dubta. Ara b�, aquest dret �s absolut? Aqu� el plantejament podria variar. El cas de Kosovo, com altres, em fa cavil�lar.

D�una banda, crec que m�hauria de decantar per donar suport a qualsevol desig d�aconseguir una sobirania plena si aix� �s el que demanen els seus habitants. Tanmateix, hi ha un l�mit? No ho s�. Sincerament, no ho s�. El cas esmentat pot ser un d�aquests. En realitat, estic temptat a creure que hi ha nacions inventades, la qual cosa no significa que no siguin nacions. Els kosovars serien una d�aquestes nacionalitats artificials, primitivament. B�, primitivament, totes ho serien, per� la kosovar caldria de definir-la com a nova. I nova no implica que no existesqui. De fet, fa poc anys pod�em llegir una propaganda del govern de les Illes Balears que deia, si fa no fa, �Projecte de pa�s�. No es som gaire partidari de crear pa�sos. O tenen sentit, i per tant ja �s�n�, o gaireb� els estam empenyent a ser-ho i a�� no ho veig tan clar.

Juraria que Kosovo planteja dubtes, quant a entitat. Si fins ara Iugosl�via s�havia esmicolat d�una manera l�gica, des d�ahir ja no ho tenc tan clar. Gaireb� estic a favor dels que creuen que Kosovo hauria de continuar pertanyent a S�rbia. Curiosament, acceptaria m�s la independ�ncia de Vojvodina, o que aquesta regi� �que avui forma part de la S�rbia� pass�s a formar part d�Hongria. De qualsevol manera, aix� no obstant, �s evident que, sigui pel motiu que sigui, els albanesos de Kosovo no en tenien prou amb una autonomia de primera dintre de l�estat serbi. Continui pensant que han inventat una rep�blica en pocs anys, per� la realitat �s que ja l�han inventada i que no es pot tornar enrere. Hi ha m�s exemples: la naci� palestina en seria un altre. Aquesta, un invent de fa quaranta-un anys, ara ja �s una naci�: indiscutiblement!

La primera vegada que em vaig interessar per l�antiga Iugosl�via devia ser fa m�s de trenta anys. Record que llegia un article de La Vanguardia. Tenia un 15 anys i no era habitual que lleg�s res que no fos el �Dicen� o �El Mundo Deportivo�, per� aquella tarda, amb l�avi al meu costat, vaig llegir justament aquell article referit a l�Europa de l�Est. S�hi criticava Ceasescu i tamb� s�hi feia refer�ncia a la situaci� �explosiva� de Iugosl�via. Aquell dia vaig descobrir que aquell estat no era monol�tic i, sobretot, vaig saber que existia un poble: el croat. Sorpresa! I, a m�s a m�s, els croats eren malvists pels serbis. Segons explicava el periodista, quan un equip croat visitava S�rbia era rebut molt malament. �s m�s, deien que eren �gent dolenta�.

Pocs mesos despr�s, un segon article explicava com quedava l�Estat una vegada havia mort Tito. Aleshores em va sorprendre la import�ncia �no ben b� de segona�de Kosovo i Vojvodina. La hist�ria posterior, ja la sap tothom. A Milosevic se li va girar el mel� i entost de convertir Iugosl�via en una gran S�rbia, el seu pla acab� malament i S�rbia cada dia �s m�s petita.

Qu� �s un kosovar, no ho tenc molt clar. �s nom�s un alban�s? �s una mena d�alban�s? No ho s�. El que s� que veig �s que un poble, el serbo-croata, es va dividir amb dos amb el temps per una q�esti� purament religiosa. Els interessos d�altres nacions �especialment la russa i l�alemanya� hi van col�laborar prou.

Aquests dies, part dels que ens sentim catalans estan molt contents en veure que hi ha un nou estat a Europa. Jo, ni fu ni fa. No op�n. Calia? No em correspon decidir. Som partidari que cadasc� decidesqui sobre la seva sobirania. Un estat pot ser gener�s o cruel. No sempre ens trobam amb l�exemple de Canad� que accepta que el Quebec �s un naci� dintre de la comuna. A Espanya, parlar de plurinacionalitat �s un tab�.

La Diada

francescsintes — Dil, 14 Gen 2008 14:18:10

Quin sentit t� celebrar d'una manera especial el dia dedicat a sant Antoni? Tal com es fa des de fa uns anys, sospit que cap. Ja podr�em fer el mateix tipus de bajanada el dia de sant Fulgenci o de santa Prisca que, per a qui no ho s�piga, s�n l'anterior i el posterior a la data en qu� se celebra el dia de sant Antoni.

He de pensar que, tanmateix, aquest dia continua essent especial per als menorquins. A uns, ens recorda que pertanyem d�alguna manera a una naci� ven�uda. Altres consideren que la pertinen�a en aquesta naci� �s minsa i, finalment, n�hi ha molts, probablement la majoria, que s�han convertit definitivament en aliats dels que escanyen el meu sentiment nacional. Cap problema, hi tenen tot el dret.

El dia dedicat al sant, hi commemoram tres coses: la seva festa d�una manera pr�piament dita, la conquesta de Menorca i el retorn del cristianisme a l�illa. En realitat, n�hi podr�em afegir m�s: recordar l�extermini que van patir els menorquins musulmans, l�arribada de la cultura catalana i que ens vam lligar en aquesta naci� ofegada per la resta de l�Estat, etc. Tot aix�, s�est� perdent. M�s o manco, la mal anomenada Diada del Poble de Menorca s�ha convertit en una perversi� absoluta de la celebraci� inicial. M�s que res, s�ha transformat en una excusa perfecta per estendre un caramull de banderes que no existien quan les tropes del rei Alfons II va arribar a l�illa �som dels que es neguen a acceptar l�ordinal Alfons III, car en aquella �poca l�ordre es transmetia per l�nia paterna aix� que cal denominar-lo AlfonsII--, i a interpretar un himne que tampoc no existia i que �s prou estranger i tard�. Celebram una Diada plena d�anacronismes, cosa que fa pensar a qu� juguen alguns. Enguany, a m�s a m�s, hi ha l�excusa perfecte de repetir-lo, l�himne, fins aconseguir l��xtasi i veure si alg� memoritza aquest bullit de lletra que hom proposa afegir-li. A part d�a��, la Diada no �s m�s que una excusa per tastar taronges, esmussar-nos amb d�tils immenjables, acabar amb els quatre garballons que resten silvestres a Menorca i assenyalar als infants on han de cercar el porquet que es passeja al costat del sant. Tal manera de fer les coses mereix, sens dubte, una missa extraordin�ria, interpretar un Te Deum dedicat a v�s a saber qu� i a qui, una homilia que escolten pol�tics que mai no posen els peus a cap esgl�sia, una process� absurda
--interrompuda cont�nuament per interpretar la Marxa Reial-- i finalment rebre una col�lecci� d�empentes per no veure �contemplar-ho �s massa complicat perqu� hi ha un exc�s de gent-- com un regidor o una regidora intenta de destrossar una rajola clavada ben enfora d�on realment hi havia la murada --que m�s o manco era suvora la placeta on s�aixeca l�est�tua des be--. Aquesta �s la Diada del Poble de Menorca, si m�s no del de Ciutadella.

Ben mirat, el m�s destacat �s l�homilia del bisbe i alguna confer�ncia que s�hi pugui programar. La resta... una excusa per adorar cavalls, que �s all� que de ver de ver es duu a Ponent. De diada nacional, ben poca. Molt de Tres Tocs, talment com es fan els Tres Tombs arreu del Pa�sos Catalans, dissimulats per una profanaci� total del record. I, mentrestant, el D�a de la Hispanidad, o de la Raza, o del que sigui els carrers resten buits i no hi veim ni banderes, ni hi sentim marxes reials... tot i que enguany una persona va penjar la rojigualda davall ses Voltes, fet que em sembla lloable. Sant Antoni �s, per tant, una magn�fica oportunitat per tocar els galindons als quatre nacionalistes que encara hi ha a Menorca.