Assimilació nacional (I)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 30 Mar, 2008Hi ha dos PSOE? Tot sembla indicar que sí. I açò és un problema per als que no ens sentim obligats a pertànyer a l'Estat gran perquè sí, o per a aquells –essent més tous-- que ho podem acceptar, sempre que ens hi admetin d'una altra manera: reconeixent que podem conservar algunes particularitats. On és el límit d’aquestes, és la pregunta.
Si fa unes setmanes molts de comentaristes opinaven que el soci català del PSOE, els PSC –un altre partit, cal recordar-ho— era qui havia donat la victòria al senyor Rodríguez Zapatero i qui havia desfet l’empat amb el PP, ara ja podem començar a escoltar com s’aixequen algunes de les veus de l’España cañí, veus que pesen prou –fins i tot massa— dintre d’aquest partit que ens vol vendre, i ho aconsegueix—un tarannà agradable. La part més fosca dels socialistes comença a dir amb la boca petita que el que els ha impedit una victòria més general a l’Estat ha estat l’excessiva comprensió del fet català. De retruc, Menorca i sortirà perdent.
M’he sentit feliç, darrerament. Poder sentir com els consellers d’Economia català i balear, Castells i Manera, han reclamat un millor tracte econòmic ha estat un alenada d’aire fresc. He estat optimista... injustificadament. Ara torn a la realitat i comprov que difícilment res no canviarà gaire, si no és que el poble aixeca la seva queixa i adverteix a qui ho hagi de fer que la paciència és a punt d’esgotar-se. Els desencantats, com ara jo, no vam anar a votar. A les Illes molts van fer el mateix i altres van optar per donar el seu suport als socialistes per evitar el retorn dels populars al poder: una manera ben estranya d’actuar. La meva també ho és, val a dir-ho. A Catalunya l’escampada va ser més general. Si comparam les xifres d’altres eleccions, ens adonarem que més quatre-cents mil catalans van passar d’anar a votar. Sovint hi ha qui diu que qui calla no té dret a queixar-se: en discrep. Cadascú s’expressa com ho considera convenient i l’abstenció és una manera de parlar. L’única cosa que ha de fer qui s’absté és admetre els resultats, cosa que faig sense problemes.
La pertinença no del tot voluntària a un estat es pot convertir en quelcom suportable o en tot el contrari. No cal arribar a un divorci absolut, és cert, i ara per ara les coses són com són i per tant ho hem d’acceptar. El que no tenc clar és com podem arribar a estar tots còmodes i contents. Personalment em costa prou de dir que som espanyol com de negar-ho absolutament –tot i que com ja sabeu em decant més per no ser-ne. A la Xina deu passar una cosa semblant. Aquests dies han renascut les queixes tibetanes, escanyades durant moltes dècades. Aquest país, aquest poble, ha estat unit d’alguna manera al xinès –als han, com la meva filla petita— des de fa segles, especialment a una dinastia que curiosament era estrangera: la manxú. Ser tibetà, o ser català, no és més que ser o sentir-se espanyol o xinès. Però tampoc no és inferior a ningú cap ciutadà d’una nació petita i insignificant. Deia el president Pujol que s’ha de mantenir l’orgull i evitar la supèrbia: hi estic d’acord. Tot i acceptar que som o m’han fet espanyol i no rebel·lar-me contra aquesta assimilació, deman quan he deixar de queixar-me. En realitat solament vull que em diguin com puc continuar essent menorquí –català de Menorca en el meu cas, però açò és molt personal-- sense que els germans majors, els de la dictadura de la majoria se sentin ofesos. Menorca va morir com a tal fa tres dècades i mitja, aproximadament. Tanmateix, alguna cosa la fa ressuscitar de tant en tant i dir “Ep, que som aquí” i “Senyors, no m’ho prengueu tot”. El PP ja fa anys que opta clarament per l’assimilació absoluta i ho fa anant de cara i amb aquesta ben alta. El PSOE ho fa amb la boca petita. Diu una cosa, però no la practica. Som dels que creuen que el PSM es va errar anant del braç del PSOE al Senat. Massa vegades els socialistes abracen per escanyar. I la culpa no és del socialistes, és dels meus: dels que ens quedam a casa. Però també dels que prefereixen –i és el seu dret— posar l’eix dreta-esquerra per davant del nacional. I al final, el que barra el pas a l’entesa cordial és la Constitució. Ment: els que l’interpreten en una única direcció.
Continuarà...
Venga Francesc,no pasa nada por ser español,eso solo es una cuestión geografica y de lineas en un mapa.Da lo mismo sentirse español, que catalán,chino o frencés.Si a todo ello le quitamos la vanidad y los ataques de huevitis,al final aparece la persona;la persona desnuda,en su dimención humana y social.
Es ahí donde hay que vigilar,comenzando por la hipocresia de quienes propugnan un mundo mejor y dedican sus mayores esfuezos a defender que las comunidades mas ricas coman a parte.