La xara i l'arquebisbe de Canterbury
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 13 Feb, 2008Les declaracions de l'arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams, han acabat sent polèmiques. Un cop rellegides, hom s'adona que contenien una part que si més no era discutible. Finalment, el mateix arquebisbe ha reconegut --i ha assumit la seva responsabilitat per aquest fet-- que no ho va saber explicar del tot bé. Al mateix temps, el primer ministre britànic, Gordon Brown, li ha donat suport.
Des que Enric VIII es va convertir en cap de l’Església Anglicana per un problema de bragueta o de descèndencia, la situació d’aquesta comunitat sempre ha sorprès. Part de les crítiques que ha rebut són injustes. De fet, fins no fa massa els papes també eren caps de l’Església catòlica i “reis de Roma”. Al Regne Unit la cosa també ha canviat i el mateix príncep Carles ha comentat que voldria no ser cap de l’Església, atès que entre els seus súbdits hi ha gent que pertany a diversos col·lectius religiosos.
Tanmateix, el propòsit d’aquest meu comentari, és meditar sobre si cal acceptar, o si més no oposar-s’hi— que alguns litigis o algunes qüestions siguin debatudes per lleis diferents a les pròpies del sistema civil d’un estat. Val a dir que, abans hi ha d’haver un acord entre les parts que han d’admetre aquest arbitratge. El problema ve quan sentim a parlar de la xara, llei islàmica --més plural que no sembla--. De fet, a molts de països coexisteixen diferents sistemes judicials i no passa res. Té raó Williams quan diu que al Regne Unit ja actua un Beth Din (tribunal jueu) o la Rota en el cas que dos catòlics vulguin anul·lar el seu matrimoni. A Espanya mateix, a Menorca sense haver de fer massa quilòmetres, hi ha hagut un petit conflicte –o gran— sobre qui era el propietari d’un col·legi religiós. Finalment el tema s’ha resolt a Roma i els tribunals espanyols no s’han pronunciat.
Altres normes paral·leles s’apliquen sovint entre gitanos i probablement ni ens adonam que açò ha succeït. De fet, hi ha diversos contractes laborals entre els ciutadans de l’Estat, com ara els administratius que només afecten els funcionaris. El problema del plantejament de l’arquebisbe és voler-ne treure punta, del que va dir. Ell mateix va aclarir que es referia a qüestions menors i que en cap cas no havia de vulnerar, la xara, la llei civil o penal. No podia admetre l’ablació del clítoris, etc. I probablement va patinar –i sense probablement— en referir-se a la poligàmia. Això no obstant, què pot fer-nos inacceptable d’un àrbitre lliurament acceptat per ambdues parts? És el mateix que passa amb els mediadors que avui s’estan posant de moda a Espanya? És el mateix que els arbitratges en temes de consum? És incompatible que hi hagi dos o més sistemes legals? Supòs que depèn. Particularment em sembla perfecte que una parella obtengui el divorci gràcies a la legislació “moderna” i que la religiosa en discrepi. Així, una persona es pot tornar a casar civilment i no podria fer-ho religiosament. A l’inrevés seria inacceptable, possible, però inacceptable.
A Menorca tenim un altre exemple que no sé si és comparable: l’amitgeria. I clar, acceptar aquest contracte com a opció és una cosa i com a únic sistema és una altra. No és el mateix anar a mitges a s’Alairó o s’albaida que a un llogaret. D’un lloc el pagès en surt ric i de l’altre amb l’esquena trencada.
Rowan Williams ha estat valent, ara cal que valorem si el que va dir conté una part assumible per la societat. Hi ha prou dubtes.
les manifestacions de l'Arquebisbe venen a dir ben poc si només ens fixam en la llei, com comunament l'entenem
Dius: "Això no obstant, què pot fer-nos inacceptable d’un àrbitre lliurament acceptat per ambdues parts?"
Em sembla clar que res, mentre no violi la Llei. En un estat de Dret atorguem un ordre jeràrquic a les normes que vehiculen la convivència, per tant qualsevol pacte entre part que no es contradigui amb les normes de rang superior és lícit. Si aquest pacte es fa d'acord amb la Xara, res a dir. Per tant, les paraules de l'Arquebisbe només serveixen per recordar-nos una obvietat
ARA BÉ: usualment es reconeixen com a fonts de dret no només a les lleis, ans també el costum i els principis generals de Dret. Hi ha altres classificacions i a més no som jurista, però la idea em pareix clara.
Per tant, una Xara o una Xora, pot no violar la llei, però no atendre a la Llei, no atendre l'origen de la norma o com a mínim la seva prelació.
Això és important. I aquí l'Arquebisbe no sé si ha patinat. Bé, per mi ha patinat de totes, totes, però em veig poc qualificat per donar una opinió vàlida mínimament.
Amb tot, hi ha un altre element a tenir en compte: per molt contraris que sigui els anglicans, o els catòlics, dels islamics o dels indús, confraternitzen en que tots són "col·legues" en raó de la seva raó de ser religiosa. Es defensaran en els preceptes de fons, encara que en les formes es tirin els trastos al cap.
Una altra intromissió de la llei religiosa en la llei civil. Es el que defensen tots, en Rouco també