La família: homosexuals que adopten (1)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 28 Gen, 2008Si en parlar d'admetre els matrimonis homosexuals la major part de la gent hi està d'acord, no succeeix el mateix quan el tema deriva cap a l'adopció. Comprenc que en aquest cas l'oposició a permetre d'adoptar a parelles homosexuals és més bona d'entendre, ja que hi ha una tercera persona implicada i, teòricament, per la seva joventut, aquesta no hi té res a dir. És aleshores quan part de la societat s'erigeix en defensors d'aquesta criatura o, millor dit, aprofita la circumstància per tornar a carregar contra els homosexuals... que sempre els ve de gust.
Fins no fa gaire, jo mateix era més bé contrari a admetre aquesta mena d’adopcions. He canviat d’idea i ara en som més bé partidari. Continui sense veure-les del tot clares, però els arguments que es donen per no autoritzar-les cada cop em semblen més fluixets. En realitat, d’arguments en contra, se’n solen exposar dos: no és una família natural i l’exemple –en aquest cas, es disfressa aquesta afirmació, però els trets van cap aquí--. Que no és natural, ho admet, la qual cosa no significa que em convenci, ara bé, això de l’exemple és una bestiesa. Ens la venen com l’aprenentatge que té una criatura del rol dels dos membres de la parella “rara” –les cometes no són meves--. Si fos així, no hi hauria homosexuals, car la majoria s’han criat en famílies “normals” –les cometes tampoc no són meves--, és a dir integrades per un pare i una mare.
Sospit que la gent vol sobreviure a la mort a través dels fills. Si és així –i crec que ho és— ser pare és una manera de fer-ho: el famós gen egoista. Tanmateix, la paternitat s’escampa de més maneres. Com a pare de dues filles biològiques i d’una altra adoptada, em demanava –fa uns anys— si els possibles néts procedents de l’adoptada els sentiria com a garantia d’immortalitat. El dubte s’esvaí prest: sí. Una persona adoptada acaba essent sang de la teva sang. De fet, ho és just la reps com a filla. És un sentiment imminent. És curiós, però és així. És el sentiment el que t’hi lliga. I no ets tu qui l’adopta, sinó ella qui t’adopta com a pare o com a mare.
Hi ha gent sense fills, gent que per causes naturals no en pot tenir. Sempre passarà. L’adopció els serveix per omplir aquesta mancança. El mateix pot passar amb una persona que té dificultats per aconseguir parella. Els hem de negar el dret a sobreviure a través dels fills? No. Un fadrí, o una fadrina, han de poder ser pares. Això ho admet gairebé tothom. Els més conservadors fins i tot es lloen, per altres motius, la valentia de les mares fadrines. En canvi no accepten que una persona fadrina adopti. No ho entenc. Certament, diria que és millor que la persona adoptada passi a formar part d’una família més “natural”, però consider que és molt més important que rebi l’estima d’un pare o d’uns pares que la desitgin amb força i que vulguin ser els seus pares.
Si la majoria accepta les mares fadrines, per què no pot acceptar els pares fadrins? No ho acab d’entendre. He començat parlant de pares i mares fadrins que adopten, perquè sovint és el sistema que empren parelles homosexuals per aconseguir un fill: un dels dos membres adopta i a continuació –ja a Espanya, puix sovint l’infant ve de l’estranger—ho fa l’altre. Quin problema hi ha, a part d’haver de mentir? De moment, en veig un de gros, què passaria si el primer dels integrants mor abans que el segon hagi aconseguit veure reconeguda la seva paternitat. Un projecte compartit i decidit per dues persones es
desfà. Això mateix succeeix, a vegades, d’una manera més dramàtica encara. Tenim l’exemple de parelles (i pares) en què un dels dos membres és progenitor de la criatura, mentre que l’altre no ho és. Poden viure junts molts d’anys i la criatura se’ls estima a tots dos amb la mateixa intensitat... i la mort del progenitor podia acabar separant-la del pare no biològic. Això és molt injust i, alhora, cruel. Calia corregir-ho d’una manera legal. Ja s’ha fet, no sé si del tot ni si prou bé, però s’ha donat una passa.
Continuarà...
Jo crec que sobre aquest tema s'ha parlat tant i s'han donat tantes opinions de tots colors, que ja hi queda poc més a dir. Gairebé tothom amb un mínim de criteri té una opinió formada sobre el tema de la família i la criança dels fills (siguin biològics o adoptats), i són diverses, llunyanes i enfrontades. Mai no ens posarem d'acord. El que no es pot fer és que cada partit polític imposi la seva ideologia. S'hauria de cercar un mínim de consens i respecte. Què farà ara en Rajoy si guanya, declararà nuls els matrimonis i les adopcions per part de parelles homosexuals?