La família: el matrimoni entre homosexuals (2)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 21 Gen, 2008Si matrimoni significa "ofici de mare", realment tenim un problema amb molts de tipus d’unió conjugal. Per començar, els mateixos administradors del sagrament fan trampa. I el mateix podem dir de qualsevol intermediari entre la parella i el cel, sigui aquesta unió un sagrament, o sigui qualsevol cosa.
És evident que quan dues persones molt majors es casen, exercir l’ofici de mare es converteix en impossible i, tanmateix, no s’aixequen veus contra aquest frau. Una senyora podria ser mare adoptiva, madrastra, del fills de l’espòs però si aquest no en té, de fills, i ambdós són granadets, la benedicció és fraudulenta. És més, arribats en aquest punt, sols es dedicarien a l’ofici de mare les reines i les dones casades a la força pels seus pares amb la persona que aquests hagin escollit. Tenim aquí una magnífica mostra dels valors religiosos de la unió. Curiosament, no he sentit mai cap crítica contra aquest atac evident a la família. És això una família a potenciar?
Es queixen, els homosexuals, de discriminació. Parcialment, tenen raó. I afirm que només parcialment, car ningú no els demana –a l’hora de casar-se— si són homosexuals o no. L’única cosa que se’ls exigia, fins ara, era que la unió fos entre un home i una dona. Sovint em deman si no hi ha moltes noces de “conveniència” i la resposta és òbvia. A part de les reials, és un fet que molta gent es casa per interès. També n’hi ha que ho fan perquè han fet Pasqua abans del Ram i altres per fer minvar un atac d’escalfor sexual, sense l’oposició dels pares. Hi ha de tot, fins i tot matrimonis sincers.
Altres matrimonis, que són definits així sense problemes, els integren dues persones que manifesten que no volen tenir fills. On és l’ofici de mare? I també hi ha gent que sap que és estèril i altres persones que són impotents... Val a dir que en alguns casos ja tenen decidit que optaran per adoptar criatures. En qualsevol cas, sembla que cap religió no posa impediments a casar dues persones que “només” s’estimen, independentment que aquestes vulguin criar o no. Si així, quin motiu hi ha per oposar-se a beneir l’amor entre dues del mateix sexe? M’ho deman perquè, en aquest cas, no se m’acut cap argument en contra d’aquest tipus de “matrimoni”, tot i que l’ofici de mare no sigui l’objectiu final de la unió.
Al final, tenim un problema mínim –és mínim?--, com ara definir què és una família. Sincerament, ja no sé què és. Si afluixam les exigències, haurem d’acceptar també unions conjugals entre més de dues persones i aquí ja hem ballat. Podem superar, supòs, la modificació o transformació de la família tradicional i acceptar sense posar-hi massa entrebancs les unions d’homosexuals, però dubt que estiguem preparats per acceptar la poligàmia o la poliàndria. Aquestes dues variants, que podien tenir sentit en segons quins moments i en algunes situacions, comencen a ser criticades. En el cas dels mormons, s’han plegat a la legislació civil americana; si ens referim als musulmans, una lectura acurada de l’Alcorà o de la Sunna o d’altres textos, ens pot fer arribar a la conclusió que aquesta religió, la islàmica, la poligàmia és criticada implícitament. De fet, el profeta va reduir-la a casos excepcionals i sempre amb un màxim de quatre esposes. Val a dir que l’origen de la religió l’hem de fixar en una societat de pastors. Si ens hi fixam, és lògic –o comprensible-- que els nòmades, que passaven molts de mesos fora de casa –o que tenien més d’una llar— tinguessin diverses esposes, ja que no hauria estat sa que una embarassada es desplaçàs. Aleshores, si aquest nòmada volia ser pare efectiu, solament podia optar per la poligàmia. Una altra cosa és que fos un pare que tingués ànsia dels fills.
En definitiva: la gent es casa per amor o per conveniència? Ni idea. Que l’hi demanin a qualsevol reina. O a una princesa, per exemple.
.
vols dir que et lleva sa son sa definició de "família"? vols dir que darrerament no perds un poc sa xaveta?