Pilotes fora
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 31 Des, 2007Predica, predicaràs... Ni que fos un conte. Alguns bisbes han perdut el Nord i no els ha passat solament pel que diuen. El problema rau a confondre a qui s'adrecen. Personalment, em sembla lloable que vulguin transmetre un missatge i un magisteri. Fins i tot puc arribar a compartir part d'ambdós. Ara bé, en voler mesclar la "part" amb el "tot"... hi ha un conflicte entre ses eminències i un servidor.
El comportament moral d’una persona és molt subjectiu. No em sent capaç d’exigir als altres que actuïn com jo pretenc fer-ho. La societat civil és una cosa i les creences i la manera de viure de la gent són unes altres. Barrejar lleis amb actuació religiosa és un error. Potser faig llarg, per tant només afirmaré que em sembla una equivocació. Puc entendre, perfectament, que l’Església –si més no, part de l’Església— vulgui difondre un model de família i de comportament familiar, el que mai no acceptaré és que l’imposin... i açò que bàsicament el que ells prediquen és el que em convenç.
Durant massa anys, el pecat es va convertir, a Espanya, en un delicte. Aquesta manera d’actuar, d’aplicar les lleis, naixia esbiaixada. La majoria estam d’acord que cal que l’Estat perseguesqui robatoris, assassinats... però dubt molt que ningú no vulgui tornar a temps passats –proppassats, realment— i començar a exigir que es condemni qui renega, qui posa banyes, qui és un “desviat sexual”. En mesclar la conducta personal amb la llei, part de la societat està aplicant el mateix fanatisme que volen imposar alguns extremistes islàmics, però també d’altres religions. Val a dir que molts de partidaris del laïcisme més absolut cauen en el mateix error. Tampoc no cal humiliar els creients: cadascú ha de poder fer el que vulgui a casa seva.
D’alguns membres de l’Església, m’ho puc esperar tot; el que diuen uns altres em complau. Ni el que em desagrada ni el que m’atrau és necessàriament dolent ni bo: és la meva elecció. M’agrada llegir encícliques, pastorals i altres textos religiosos. Sovint hi trob valors útils. És més, la majoria de les coses que hi diuen em serveix, però em rebenta que alguns fanàtics vulguin convertir la infracció a aquests consells espirituals en una “falta” civil. Aquí, rebot.
Aquests dies em sentit o pogut llegir unes declaracions molt desafortunades –sempre “fora de context”... però, quin context les podia justificar?— sobre la responsabilitat d’alguns infants en els abusos sexuals que patien per part d’adults. Vaja, aquesta sí que és bona. Ara que m’havia tret del damunt un trauma infantil –els abusos que vaig patir i que vaig explicar públicament—resulta que m’he de culpar per haver atret i provocat un pederasta. És més, fins i tot em diuen que desitjava passar el mal tràngol... que m’ho passava d’allò més bé. Bestial, l’afirmació.
Avui, em sent temptat a robar quelcom. De fet, la culpa no serà meva, sinó del propietari actual de l’objecte del qual m’apoderaré. Ell em fa hontes i jo no som capaç d’evitar l’atracció. Pecaré, però el culpable serà un altre. Això li passarà per haver adquirit la categoria de posseïdor. I pilotes fora, car seré innocent.
El millor que poden fer aquests membres de l'Església tant reaccionaris és parlar, a poder ser desbarrant, com ahir a la manifestació de Madrid. Com més ho fan més gent perden. Estan desesperats com es desespera un botiguer que perd algun "parroquià".