No som ric, però no em puc queixar. Arrib a final de mes, la qual cosa és un èxit. Val a dir que els meus mesos tenen solament dos dies: dia 1 i dia 2. Dia 1 cobr; i dia 2, que dura més de quatre setmanes, gast. L'euro m'ha anat bé. Gaudesc d'una posició econòmica millor que quan replegava pessetes. Dec ser dels únics. Si la cosa no gira, no he de patir pel meu futur i segurament tampoc pel de les meves filles.

Fa unes setmanes el PSOE anunciava la seva intenció d’eliminar l’impost sobre el patrimoni. Alguns partits, els que estan més a l’esquerra, es van queixar. En discrep, de la seva protesta. Servidor és de les persones obligades a presentar aquesta declaració... i a pagar. No és que sigui ric –ja ho he dit més amunt— és que no m’agrada fer frau. No suport incomplir les lleis, ni tan sols aquelles que no m’agraden i fins i tot estic disposat a pagar a un estat, l’Estat dels veïns, que em xucla i que no em torna el que em sostreu. Sí, ja sé que aquest impost sobre el patrimoni estava transferit a les comunitats autònomes i que tampoc no em costava un gran capital. L’any passat tot just uns cent seixanta euros.

L’eliminació d’un impost absurd sempre és una bona notícia. I aquest impost era, encara és, absurd, car castiga l’estalvi. De fet, només el pagàvem quatre dendelets: els que no teníem prou empenta ni ganes de col·locar o d’inscriure les propietats a nom d’una societat. És un impost tan absurd que havia de declarar el valor d’un cotxe de setze anys que es movia si l’empenyien. El seu preu oficial era de 540 euros. Feia tres anys que l’Estat havia decidit que aquest era el seu valor. Dubt molt que algú m’hagués donat aquesta xifra per ell. Ara en tenc un altre, que em va costar 4.000 euros, però que tècnicament val més poc. És a dir: enguany pagaré més poc per aquest impost sobre el patrimoni. Algú ho entén? Eliminar-lo és una decisió correcta.

Em direu que hi ha gent que té moltes propietats. És cert, però se suposa que ja han pagat per haver saldat el seu deute amb la societat. Si han defraudat el que cal és perseguir-los; si no, si han liquidat per la seva renda obtinguda, és absurd tornar-los a cobrar pel mateix concepte. En realitat, l’Estat ens estava convidant a malgastar diners. En fer-ho teòricament pagàvem l’IVA aplicat al producte comprat... si no se’l quedava el venedor –cosa que sovint passa--, però també contribuíem a apujar la inflació, cosa que no ajudava la societat ni els més desfavorits. En definitiva, l’Estat fomentava que tiràssim els diners mentre ens demanava que estalviàssim. I clar, en estalviar, ens cobrava per haver-li fet cas. Si guanya el PSOE, m’estalviaré un impost. Si guanya el PP, supòs que també.

Bé, ja ho he dit. Encara em resta parla de l’impost de successions. Una altra relíquia.