La solidaritat de les Illes
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 18 Ago, 2007Aquests dies està de moda lloar Xirinacs o flastomar contra seva. No hi ha res com morir per ser el centre d'atenció. De tot el que va fer i va dir, em quedaria amb l'afirmació que els polítics han traït el poble. Sigui certa o no aquesta reflexió, el fet és que, si no l'han traït, el votant se sent cada cop més indiferent amb qui s'encarrega de gestionar els afers que l'afecten. Part de raó devia tenir Xirinacs.
El diari germà d’Última Hora, el Diari de Balears, publicava la setmana passada que durant els darrers deu anys, l’Estat ha invertit una mitjana de 88 milions d’euros a la Comunitat Absolutament Inventada de les Balears. La xifra fa patxoca. En llegir-la, vaig sentir unes ganes irrefrenables d’inclinar-me fins a destrossar-me l’esquena davant el protector de la “Meseta” i de donar-li les gràcies. La xifra la donava el mateix Estat, així que he de deduir que deu ser certa. Bé, també és possible que estigui inflada. El que és gairebé segur és que no l’han retallada per fer-nos contents. En el mateix article, hom hi afirmava que amb el nou finançament el protector haurà d’apujar la inversió fins als 300 milions anuals. Són massa generosos amb qui no ho mereix: ergo nosaltres.
Més tard, després de meditar-ho, he arribat a la conclusió que la inversió reflectida en l’article, sí que està rebaixada. No hi compta els fluxos monetaris paral·lels de què gaudim. Deman excuses per pensar així. No tenc tan clar que siguem tots els que ens beneficiam d’aquesta generositat madrilenya. L’informe no recull --entre altres coses injustament oblidades— la subvenció als partits que ens governen. Cada cop que hi ha eleccions, aquests defensors illencs nostres, s’embutxaquen una mica més de 12.000 euros per diputat i 0’40 euros per vot aconseguit. I clar, això els permet mantenir una situació econòmica sanejada. Potser és per això que més que no defensar-nos, prefereixen de fer-nos la guitza. Pel que fa a un servidor, a les properes eleccions --i a les que venguin després--, a votar, hi anirà sa mare, que m’encantaria saber qui és. En escriure aquest avançament de les meves intencions, no voldria que algú pogués interpretar que escric aquesta frase amb cap ànim d’insultar ningú: empr una expressió purament col·loquial.
Tornem-hi. Qui és sa mare? Bona pregunta. Es veu que la meva feblesa intel·lectual i cognitiva m’empeny a dedicar-me a la metafísica, probablement per no embogir del tot. Mentre no es publiquin les balances fiscals, la metafísica és un refugi. Dintre del PSOE, sospit que sa mare resideix a les seus del partit a Andalusia i Extremadura. Si més no, és en les agrupacions d’aquestes regions –especialment a la de Sevilla— on nasqué la mare dels ous. Un cop adulta, es va traslladar a la perifèria –nosaltres som perifèria— per fer un recital com a gallina ponedora. El propietari del negoci deu ser el descamisat Alfonso Guerra, un dels barruts més grans que mantenim els cofois ciutadans de les Illes. Alimentam la gallina i les truites se les empassen uns altres. “Heu de ser solidaris”, ens aconsellen: famosa sentència que deriva d’una anterior que afirmava “Heu de continuar essent uns rucs, que hi teniu traça”.
El PP, tampoc no és que hagi destacat gens per exigir que ens apliquin una cirurgia reparadora. Ja m’agradaria que el PP d’aquestes contrades fos més independent i més nostrat. Potser alguna cosa s’arribarà a moure dintre d’aquest i el camí que tímidament ha insinuat que adoptarà l’afillat UPN s’encomanarà als nostres representants populars i reclamaran que deixem de ser uns “consentits”.
I quin paper fan els nacionalistes illencs en aquest muntatge? Ho ignor, però sospit que és ben galdós. Entost de colpejar la taula amb el puny tancat i exclamar “Ja n’hi ha prou”, es conformen a aprofitar-se del sistema: és a dir, de munyir-lo. I és que en qualsevol dels derivats en què es transformi, la llet els aporta prou calories com per no tocar-lo, no fora que haguessin de captar per poder sobreviure.
Tenia part de raó, Xirinacs: ens han traït. Convé que el comencin a difamar. La COPE n’és capdavantera, com d’altra banda és habitual en aquest mitjà de comunicació que escampa l’ètica cristiana arreu de l’Estat. Avui dissabte criticaven Carod-Rovira (d’altra banda, un altre traïdor) perquè havia assistit al seu funeral. On s’ha vist! Als funerals no s’hi ha d’anar mai! Hàbilment, han traduït el final d’una frase que aquest va pronunciar acabada la cerimònia –concretament: “No he de donar explicacions a ningú per assistir a un funeral. Si a algú no li agrada, que s’hi posi fulles”— i tot demostrant que el català és una llengua morta, el locutor ha dit, textualment, que aquest fragment seria així en castellà: “Que se vayan a tomar por el... (ha fet un silenci)”, i ha continuat afirmant que aquesta traducció era generosa per no ofendre l’audiència. I tan generosa. Francament, l’ètica de l’emissora, m’ompl. M’estimula a continuar essent solidari. Com havíem quedat, hem de ser solidaris o rucs? No ho sé, escoltaré la COPE a veure si m’aclareixen els dubtes.
I que proposes que hem de fer? (Bé jo no faré ni participaré en res del que vosaltres els independentistes pancatalanistes proposeu)
Perque tot es gemegar. I fotrer-se amb els andalusos i extremenys. Intueixo en tú una deliberada provocació al respecte. Agraesc en tot cas que ara de forma descarnada i directa t'hagis referit a ells expresamente.
Justicia fiscal? La clau de la caixa? Independència relativa, amb status comercial especial que permeti l'intercanvi de mercadaries amb l'antiga metrópoli, i sobre tot l'exportació de productes catalans amb condiciones privilegiades?
Collons! no crec que fagi falta ser tan apocalíptic per denunciar aquests pretesos agravis.
Res canviaria per la gent normal si hi hagués un altra sistema fiscal. Tot s'ho endurien els mateixos sempre, encara que no siguien andalusos i extremenys son igual de cabrons: els oligarques prohomes de la burguesia industrial prepotente.
Per altra banda, tinc que lloar sinceramente les teves encertades afirmaciones envers la COPE i el tema Xirinacs.
I respecte d'aquesta persona, de qui llament el seu trist i gens victoriós final, desgraciadament, es per això, per la seva mort que ara, com sempre, han sortit a la llum les seves idees i pensaments sempre marginades i oblidades.
Indignat.
PD.- Si un dia s'arriba a asolir la independència, aniré a viure a Badajoz; on seré igual de pobre que ara i aquí.