Abusos sexuals
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 13 Jul, 2007- Arran dels articles penjats per "sa Monea" a "Illencs", em vaig plantejar si havia de tocar un tema complicat: els abusos sexuals. Hi volia exposar tres maneres d'actuar davant d'una agressió sexual sense violència física. Com que necessitava fer-ho, al final m'hi he decidit. Us promet que els tres casos són verídics.
Un amic, de petit, era al cinema tot mirant una pel·lícula, que és el que normalment es va a fer en aquests locals. De cop, al seu costat, s’hi va asseure un adult que el va mig obligar a masturbar-lo. Ell ho va fer. En acabat, l’adult es va aixecar per partir. Aleshores, el meu amic, que no tenia més que uns deu anys (un amunt o un avall) li va demanar on anava. L’home va quedar esglaiat. Però la cosa no va acabar així. El noi li va demanar diners a canvi de no contar-ho a la seva mare. Va obtenir els diners. Cada vegada que el veia pel carrer li recordava el fet i el tornava a amenaçar a contar-li-ho a la mare. Al final va aconseguir una bicicleta. No puc recordar qui era l’adult.
Un altre amic va saber fugir de l’adult que el volia obligar a masturbar-lo. Ho va fer cridant. Jo era molt a prop i vaig veure la cara que posava aquell noi. Tenia la mateixa edat que el primer. El tercer protagonista es va quedar parat, sense saber reaccionar. Altres companys seus, sabien què li estava passant –un era el que havia fugit— i cridaven, però ni el noi ni l’adult els feren cas. Només era forçat a tocar-lo i en cap moment va emprar la violència. El noi se sentia impotent i no podia moure’s ni negar-s’hi. Quan l’adult va voler tocar-lo a ell, es va posar a plorar i volia fugir. Al final ho va fer. També tenia la mateixa edat. No ho va contar mai als seus pares, perquè tenia por i, sobretot, perquè li feia molta vergonya. El fet es repetí i el noi mai no va saber reaccionar. Un anys després, era ell qui abusava d’una filleta encara més jove. I ho feia perquè... no sé per què. Se sentia poderós? Necessitava imitar la conducta de l’adult? Encara no era un adult!
Aquest tercer infant, va aprendre a actuar així: va aprendre a quedar paralitzat. Quinze anys més tard, encara hi quedava quan es trobava sol amb una persona que li exigia que la tocàs: era indiferent el sexe d’aquesta. Dues vegades va ser obligat a mantenir –és una manera de dir-ho— relacions homosexuals. Ja havia superat la vintena, però continuava paralitzat. Un vegada va aconseguir fugir, però no havia sabut dir que no. Havia suportat els tocaments d’un actor secundari enmig de Barcelona. En aquell moment passava gent d’Alaior i tenia pànic que el vegessin, perquè se sentia innocent. L’actor li tocava el cul i ell no podia reaccionar. Dins de l’ascensor, amb uns altres testimonis, la cosa va ser pitjor, però no sabia negar-se, solament esperava que aquell home deixàs de molestar-lo. Per què va entrar en el seu pis? Perquè no podia dir que no hi volia entrar, no li sortien les paraules. Finalment, aprofitant una oportunitat se’n va anar.
Altres vegades la proposta de practicar el sexe sortia d’una noia, també tenia por i tampoc no s’hi sabia negar. En aquests casos, no ho passava tan malament, però també patia perquè se sentia empès a fer el que no desitjava. Al quaranta-cinc anys, l’any passat, va ser capaç per primera vegada en la seva vida de dir que no. Ho va dir a un mascle, una nit a un bar de Ciutadella. Es va sentir molt feliç: ho havia superat.
Quan veu la persona que va provocar tot aquest trauma, es demana si no ho havia d’haver dit a un familiar de l’adult. No volia que el tancassin a la presó, solament evitar que un altre al·lot patís el que ell havia patit. Mai no ho ha fet, tot i que algunes vegades hi ha estat a punt. Patia per l’agressor! Si el veia fregant el seu membre contra el cul d’un altre al·lot pensava mil coses. Aquell se’l mirava i no deia res. Frisava que el deixàs tranquil, però no s’hi ficava. No podia. Amb el temps va arribar a mantenir una certa relació al germà de l’adult i ni així va ser capaç de contar-li que a la seva família hi havia un membre que feia mal als nois. Sap que es va equivocar, però va callar i no va evitar que el fet es repetís amb un altre protagonista. El més curiós és que l’adult era i és prim de cervell i, tanmateix, havia tingut més poder que ell mateix, que teòricament era normal.
No sé si s’ha acabat la història. Esper que sí, perquè aquest noi de deu anys, era jo. Tal vegada avui, donant a conèixer aquest cas, m’alliberaré d’aquest fantasma que sempre m’ha encalçat.
Se sufre siempre que uno se siente obligado a hacer lo que no desea, con sexo o sin él.
A mí mi jefe me obliga a dejarles las cartas de postre sobre la mesa sin preguntarles, cuando a mí me gustaría preguntarle directamente a la gente si les apetece tomar postre o no. Hace poco le indiqué que algunas vinagreras tenían mosquitos (el vinagre siempre los atrae) y me mandó ¡filtrarlo con un paño! He estado trabajando en la hostelería muchos años y casi siempre me han obligado a hacer guarradas con la comida.
Otras veces han sido los horarios de trabajo. Uno no quiere saltarse la ley, uno cree en casi todas las normas, también las laborales, pero ya me echaron de un hotel en Cala'n Bosch porque se habían quejado de que no quería hacer más horas de la cuenta ¡mis propios compañeros!
Otras veces he sido subyugado por sectas religiosas. Cuando estuve interno en un colegio de León, los curas me obligaban a ir a la capilla varias veces al día (a mí y a mis cientos de compañeros). Sé que muchos no deseábamos asistir a esas ceremonias de ultratumba, pero éramos obligados. Las Iglesias olvidan siempre que los niños no son plantas, sino seres pensantes, y les inculcan irracionales creencias en contra de su voluntad.
También me han humillado las fuerzas del órden, si bien tengo que decir que no ha sido el caso habitual, la mayoría se han comportado como funcionarios empáticos y razonables. El caso es que un día circulaba con una furgoneta muy vieja y me paró la policía municipal por el centro del pueblo. Me pidieron los papeles. Los entregué todos, que estaban al día. Me pidieron el carnét. Se lo dí. Me preguntó que dónde vivía y a dónde iba. ¡Oiga! ¿Qué más da dónde viva y a dónde vaya? ¿No tengo todos los papeles en regla? Pues no, le tuve que explicar mi vida, cuando no había por qué.
Por último recuerdo las muchas humillaciones sufridas de mano de los profesores. La última vez contaba yo más de 30 años y tuve que soportar a una tal Ana Quintana en el Ma Angels Cardona que me espetó el primer día de clase, ante el asombro de mis compañeros pues yo no le había dicho nada extraño: "A tí, a la gente como tú ya la conozco yo, a tí te voy a hacer pasar por el tubo." Y efectivamente, me suspendió el inglés, por sus cojones.
En fin, vivimos en un mundo donde habitan muchos psicópatas, en los que la empatía brilla por su ausencia.
Sa monea seguro que le encuentra la ventaja evolutiva a la psicopatía, porque el hecho es que triunfa.
Saludos.