La COPE
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 29 Mai, 2007M'agrada parlar amb "gent de missa". Encara que jo ja no en sigui, m'ho passava bé quan n'era. Molts em comenten la seva indignació pel paper de la COPE. Uns ataquen directament les figures de la cadena --Federico, César...--, altres, potser perquè no són tan ambiciosos en els seus plantejaments, o perquè són més casolans, se senten dolguts pel paper que interpreta el director de l'emissora a Menorca.
Entenc que la COPE és una emissora privada, però també entenc que, per les seves característiques, hauria de funcionar “una mica” com si fos pública. I és que hi ha catòlics de totes les tendències. És ben normal, lloable i exigible que l’emissora prediqui amb la intenció d’escampar l’Evangeli, però aquí s’hauria d’acabar la seva missió. Estic convençut que es pot informar, distreure i evangelitzar alhora. Massa sovint, emperò, hi ha hagut la tendència a creure que solament un partit democratacristià està capacitat per desplegar aquest missatge i això no és així. Puc entendre els dubtes de la jerarquia pel que fa a la Teologia de l’Alliberament, però em costa d’entendre que, d’entrada, es decanti els “cristians pel socialisme”, per posar un exemple.
Si el col·lectiu catòlic és plural –i, d’açò, no en tenc cap dubte: n’és--, fóra lògic admetre que la veu de l’Església admetés aquesta pluralitat. La COPE no ho fa, no actua com a emissora parcialment pública. De fet, ni tan sols ho fa com a veu del seu públic. Així, que hagi venut el seu discurs d’amor –àgape, no eros- i hagi adquirit un míting ofensiu, és una tanca difícil de travessar pels mateixos catòlics. Admet que el director de l’emissora a Ciutadella tengui una preferència política, però si vol beneficiar un partit gràcies al seu càrrec, s’hauria de plantejar si pot continuar dintre d’aquesta emissora.
Ja fa uns anys que vaig abandonar l’Església i ho vaig fer perquè em dolia que la que es definia com a catòlica –que vol dir universal— no només permetés d’interpretar himnes nacionals durant algunes celebracions, sinó que, a més a més, part dels seus clergues ho exigissin. Interpretar la Marxa Reial mentre tenia lloc la processó del Corpus era fer fora d’aquest ritu qualsevol francès o italià que passà les seves vacances a Ciutadella. Em vaig sentir traït.
Papers com el que interpreta el director esmentat potser sí que siguin lloats pels que s’han apoderat de l’empresa, però s’allunyen molt de la finalitat amb què es creà el mitjà. Si aquest senyor presumeix d’haver fet estudis eclesiàstics, o estic obligat a creure que el nivell d’exigència d’aquests és molt baix, o simplement és que ell no va entendre res.
Personalment, avui en dia em sent proper a molts dels postulats democratacristians, i dubt prou que cap partit d’àmbit nacional els assumesqui íntegrament. Si ens referim al PP, és prou evident que si s’hi defineix, no els aplica. Jo som liberal --neoliberal en el sentit que fa pocs anys que ho som-- i és per això que em sent poc identificat amb aquest partit que pregona aquesta ideologia però practica una política que fomenta l’intervencionisme més absolut i ranci en l’economia. Qui més hi perd són les Illes. No ho dic jo, fins i tot Jaume Matas ho admet. Llegia fa poc que el PIB de les Balears augmentaria un 4 % addicional en desplegar-se el nou Estatut. Així, si el PP no és liberal, “de facto”, ni democratacristià, ja que no es veu gens d’amor en el seu discurs, què és? Una bona pregunta.
En definitiva, em plau que el director vagi abandonar el seu propòsit de ser pastor d’un ramat d’ànimes que necessiten algú que les guiï. Ningú com ell per fer perdre la confiança –evit conscientment d’escriure fe— amb la institució. Dissortadament, qui sigui va cometre un gran error en nomenar-lo com a conductor de les ovelles. Dóna la sensació que ja ha triat el prat on han de pasturar, però no perquè hagi escollit l’herba que considera més sana, ans perquè hi té interès personal. Malda més per si mateix que no pel ramat. I si açò és així, caldria que compràs un ramat propi ja que aquelles de què s’encarrega no són seves.
Em dol haver d’escriure això i no ho faria si dirigís una emissora totalment privada, car aleshores tindria el dret a dir el que volgués –dintre d’uns límits, òbviament--, per tant, si és coherent, em veig obligat a demanar que plegui. Em pot al·legar que atès que no som part de l’Església no tenc dret a plantejar aquesta qüestió, però en aquest cas li contest que molts familiars i amics, fins i tot militants del Partit Popular, pensen exactament el mateix i se senten dolguts per la manera com dirigeix una emissora sobre la qual ells creuen que tenen dret a dir alguna cosa. Em fa pena veure com els bancs de les esglésies cada cop estan més buits. Una part de la responsabilitat ja sabem qui la té.
Un article valent i una expesició acurada de com actua en Willy. Li hauria de caure la cara de vergonya si mai la coneguda.