Sobre els jutges (1)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 28 Abr, 2007Està gairebé prohibit parlar-ne, però ho faré ben igual. Em vull queixar del sistema judicial. L'Estat no funciona i una part important de la culpa la tenen els jutges: no són independents. Aquest fet provoca que les seves decisions siguin sempre polèmiques.
La veritat és que m’importa ben poc el que digui la Constitució. De fet, el que no m’agrada és com la interpreten. Jordi Pujol deia que calia fer-ne una lectura generosa, però mai no s’aplica aquest punt de vista. Bé, mai no s’aplica quan hi ha un conflicte nacional. En parlar de conflicte nacional, em referes a un enfrontament entre les petites nacions com la meva –per ara— i l’espanyola.
Un cas molt clar el tenim amb la llengua. L’article 3 de la Constitució, diu (ho copii en castellà perquè després em diran que és el text vàlid): “Artículo 3. 1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 3.2 Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos. 3.3 La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Tot sembla indicar que si els espanyols –els que ho són voluntàriament i els que ho som perquè ens hi fan— tenim el deure de conèixer-la perquè així ho fixa la norma. El que no puc entendre és que si aquesta obligació neix del fet que el castellà és la llengua oficial de tot el país, quan parlam d’una llengua “també oficial” en un territori més petit, aquesta “oficialitat” minvi. Una lectura generosa, estil Pujol, podria fer-nos entendre que qui habita aquest territori també hauria de saber aquesta llengua. Una altra cosa és que la volgués emprar. De fet, tampoc no estam obligats a parlar mai en castellà, tot i que és de bojos no fer-ho.
Em fa l’efecte que els jutges no interpreten una llei d’una manera neta. Tenen un criteri, anterior a la lectura, i cerquen la manera d’aplicar-lo i arriben allà on volien arribar. I això és un drama. Hi ha una branca del judaisme que parteix d’un concepte molt interessant. Quan els rabins que hi pertanyen volen adaptar-se als temps que corren, intenten cercar en la Torà arguments per aprovar el canvi. En fer-ho, sovint (o sempre) topen amb la branca ortodoxa, que sempre havia entès una altra cosa: n’havia fet, de la Torà, una altra lectura.
L’exemple de la llengua, és aplicable a molts d’àmbits. Una lectura generosa, no influïda per la COPE, faria possible que molta gent que avui se sent escanyada per Espanya i per la Constitució, no s’hi sentís. D’aquesta manera, el lligam amb els altres espanyols seria diferent, però en sortiria reforçat. La Constitució, tal com està redactada, és intocable. Si llegim els articles que es refereixen a com modificar-la, veurem que és gairebé impossible que el cas es doni. En alguns casos, cal un acord d’una part massa gran de les cambres (un seixanta per cent dels membres) i, sobretot, que un cop aconseguit, aquestes es dissolguin i es convoqui un referèndum i eleccions noves: intocable! I mentre ho sigui, aquesta constitució que ens va imposar el franquisme, tothom ja sap que el català no compta.
Continuarà
Els jutges haurien de ser elegits democràticament i cada cinc anys, tongada nova. Açò de què siguin vitalicis en el càrrec no pot anar de cap de les maneres.