Les corrides de toros (1)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 24 Mar, 2007- No tot el que ens agrada està bé. Confès que som un afeccionat a les
corrides de toros, però, si algun dia em deixaven votar sobre la seva
continuïtat o prohibició, tenc molt clara la meva decisió. És més,
consider que s’haurien de prohibir la majoria de festes en què hi ha
animals pel mig. Les corrides, probablement moriran de finor, però les
podríem rematar per llei.
Als Països Catalans i el País Basc sempre hi havia hagut caliu taurí, bona part dels grans matadors són del País Valencià. Per saber la traducció dels mots emprats en aquest món del toros, cal acudir a un diccionari editat per la Generalitat valenciana. A Barcelona, fins no fa massa, hi havia dues places de primera (i antigament n’hi havia una altra que no ho era a la Barceloneta) “La Monumental” i “Las Arenas”... Ara, en canvi tancar la Monumental per convertir-la en seu dels Encants, sembla una demostració de catalanitat. Això em sembla una bretolada. Una cosa és prohibir les corrides i l’altra fer-ho perquè així es trenquen lligams culturals amb la resta d’Espanya.
Culturalment, catalans i bascos han estat lligats al toro. Les Illes serien l’excepció dels Països Catalans. És cert que a Mallorca hi ha plaça i que a Menorca hi hagut intents de muntar-ne una, però a Mallorca han tingut més relació amb el turisme que no amb l’afecció del poble. I a Menorca la van haver de enderrocar. Al País Basc, la tradició és viva. Donosti, que durant anys es va quedar sense plaça, ja ha recuperat la seva. Parlam de Pamplona?
Si som afeccionat, per què les prohibiria? Per començar, he d’aclarir que som un afeccionat rar. Només m’agraden les corrides que tenen lloc a les places de primera. I filant més prim, les que es fan a Madrid i a França. Suport les de la “Real Maestranza” de Sevilla, les de València, Bilbao, Pamplona, Saragossa i poca cosa més. Les de Madrid i Nimes, sobretot les de “Las Ventas”, m’emocionen. L’exigència del públic que els toreros facin les coses bé, el fet que no soni la música mentre el toro és dominat, etc., m’emocionen. Hi ha molt d’art en el fet de torejar. La plasticitat em sembla molt gran. M’emociona. Tanmateix, hi ha animals que pateixen i això em decanta cap a la prohibició. I no em referesc només als toros, també pateixen, i no poc, els cavalls.
El cavall és el gran oblidat de les corrides. Sembla com si no hi fos, però hi és. Ni tan sols l’enorme protecció que porta des que Primo de Rivera va decretar que no els havien d’esbudellar ni matar enmig de la plaça alleugera prou el patiment. És cert que abans arribaven cruixits a la plaça per evitar que es posessin a córrer en rebre la ganivetada de les banyes del brau, que ja no podem veure –per sort— com pengen els budells de l’animal i tampoc no els omplen amb serradís la betza –que després cosien per aprofitar una estona més l’animal-- un cop aquesta s’ha buidat dels seus òrgans naturals, però encara pateixen. Per començar, rep una envestida d’un animal de cinc-cents (o més) quilos a una zona, l’abdomen, on no disposen de músculs per amortir l’impacte. A més a més, les orelles del cavall continuen essent omplertes amb paper de diari mullat per evitar que hi senti. Aquest paper de diari –tant li fa que sigui “El País” com ABC—deixa escórrer gotes d’aigua que provoquen mal d’oïda a l’animal. En el cas del “rejoneo” , l’únic que pateix és el toro, ja que el cavall fins i tot sembla que gaudeix en esquivar les banyes –despuntades— del toro.
Alguns, tot creient que així no seran qualificats de sàdics, són afeccionats al “rejoneo” i altres diuen que no haurien de matar els toros. Ambdues coses em semblen discutibles. El toro pateix molt més quan és torejat a cavall que no quan la corrida és a peu i no matar-lo és una crueltat. Després de tot el que li han fet –picar-lo, clavar-li banderilles—la mort és el millor que li pot passar. A Portugal, certament, no els maten a la plaça, sinó al corral. El que la gent no sap és que no sempre se’l mata tot d’una. A algunes places no disposen de cap expert a clavar-li el punyal i l’animal hi passa la nit ferit fins que al dia següent s’acaba el seu patiment amb el cop de gràcia que li regala la mort. en aquest cas, la mort és un regal.
I veure com piquen, claven banderilles i el travessen amb una espasa m’agrada? No, no és això el que m’emociona. El que em comporta un plaer intens és veure com el torero domina l’animal i dibuixa les passades. Contemplar com aconsegueix que el toro es fixi més amb la "muleta" que no en qui l la porta i que a més ho faci traçant uns moviments bellíssims, em desfà. Si a més a més el cita de cara i el fa voltar per on vol i l'obliga a recórrer un trajecte que recorda la forma d'un signe d'interrogació perfecte i li fa baixar el coll, el troreig esdevé sublim. Veure com ho feien Joselito (l’actual), José Tomás, Antoñete... o ara “El Cid”, Esplà... era i és una xalada. Però la xalada exigeix patiment i ambdues coses són incompatibles. M’estim més no xalar que contemplar aquest art. I és art.Cruel, però art.
I quan t'has adonat, de que ès una crueltat? En el moment que l'animal comença a treure sang per la boca? O sigui que fins aquell moment fas una xalada, però de repent ho prohibiries?
Aixó em recorda quan comentes que has arribat a votar HB, i uns anys més tard ens dius que vols la independència però "de buen rollito, eh?". Només et faltaria, si fossis católic, sortir a la processó de setmana santa, fuet en má i descalç, castigant-te pels teus pecats.
Qui ets, Francesc, el que vota HB o el econo-nacionalista moderat; el que xala veient com torturen una animal o el que prohibiria, si pugués, aquest "plaer" als altres?