De bons i de dolents (2)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 3 Mar, 2007Hi ha bons un tipus de bons que em captiven. Són aquells a quals se'ls considera així malgrat les seves flaqueses --com ara el rei David, que en fa ver de molt grosses--, els seus dubtes –Moisès--, o fins i tot perquè estaven disposats a matar el seu fill: Abraham. Si jo intent matar un fill meu en un atac d'il·luminació, què pensaran de mi? Ho fa Abraham i és una prova d'integritat i respecte a Déu. En aquest cas, el d'Abraham, en la seva versió musulmana, Ibrahim, esdevé intocable.
En alrtes casos, els bons passen a ser-ho tant que dubtar d’ells pot representar que et condemnin a mort: Jesús (en una altra època), o Muhammad, encara avui. Fins i tot hom acaba qualificant d’extraordinaris alguns dels seus familiar: la mare de Jesús. Tenim més casos curiosos: els bons per a alguns. Així, un personatge odiat per mig país, Franco, és exaltat per l’altra meitat. Per uns, tot ho va fer malament, per als altres gairebé era un beat. És més, si l’església fundada al Palmar de Troya arriba a tenir èxit la seva proclamació com a sant hauria reexit. Algú ho entén? Com podem considerar bo un dictador que només mirava per ell?
El cas de Franco és un exemple extrem. Tot el que va fer malament, els seus fidels ho atribueixen als que l’envoltaven, ell mai no s’errava. Em referesc a casos que no tenen res a veure amb les seves decisions polítiques o bèl·liques. I clar, com que no era ell qui cometia les endemeses, tot ho feia bé. Com deia un amic: “Tots som bons si ens treuen les coses dolentes”. Altres vegades, alguna persona passa a ser bona perquè el seu successor va ser pitjor: Stalin va fer potable Lenin (que també era una peça). En ocasions, un personatge odiat per molts, és lloat per una part (ja he tractat el cas, parcialment). Així, una amic periodista, que era ateu, va rebre la gràcia de la fe en escoltar –havia après farsi— els sermons de Khomeini. Quan s’hi referia, deia textualment: “Para mi es un santo”. Qui li ho pot negar?
I ara arrib on volia. Quan hem decidit qui són els bons, sovint passam a considerar que els que s’hi oposen han de ser dolents per definició. Aleshores, quan ja som fanàtics del tot, travessam la frontera de la lògica i passam a ser extremadament injusts. Probablement, establim relacions equivocades. Oposam no-A a A. Qualsevol que qüestioni un “bo” oficial, passa a ser dolentíssim. I ho complicam més. Els que lluiten contra els dolentíssims tornen a ser considerats molt bons. Qui s’oposa a un dolent abstracte com els Estats Units, ha de ser bo. Els sandinistes, per tant, ho han de ser, de bons. I clar, si són bons, els seus rivals seran malcriats. Facin el que facin els primers, ho taparem; facin el que facin els segons, ho posarem en quarentena. Edén Pastora serà un bo a temps parcial: dependrà de l’any que l’estudiem. El considerarem bo quan s’oposa als partidaris de Somoza i dolent quan critica i lluita contra la dictadura de Daniel Ortega. Castro serà sempre bo i honest, i els cubans que han fugit de l’illa seran uns insolidaris i uns venuts. No em sembla tan senzill. Vargas Llosa era admirat fins fa uns vint anys i ara és un traïdor, un girat, un miserable.
Em deman a quin punt de fanatisme hem arribat. Per què a alguns els ho perdonam tot? Per què una persona sobre la qual hi ha dubtes de la seva honradesa continua gaudint del favor d’un partit polític qualsevol? No em val allò de “Els altres fan el mateix”. Per què quan criticam “els nostres” –els de cadascú— som malvists pel que pensen, si fa no fa, com nosaltres? La democràcia hauria de valorar la crítica sana. Hauríem de poder dir: “Et tornaré a votar, però, en fer tal cosa, t’has errat”.
Acabaré. Als dolents, ni aigua! Som incapaços de trobar res de bo en els nostres dolents. I això és molt trist. Com també ho és que ens neguem a cercar alguna cosa positiva en aquests. I això no vol dir que, si la hi trobam, l’hàgim de posar al cantó del bons. Hitler, un mal parit integral, estimava els animals i els fillets... alemanys. Aquests petit detalls no disminuiran la seva maldat. Però, en alguns cops, als dolents, no els hem de negar els drets quan tenen raó. Encara que no s’ho meresquin, si la tenen els hi hem de donar. De Juana Chaos, una mala bèstia, tenia raó en el cas que s’ha comentat durant aquests dies. Era injust que el condemnassin a dotze anys de presó per haver escrit dos articles en què som incapaç de trobar-hi amenaces. “Dura lex, sed lex”, deien els romans. Havia complert –mal complert— la pena per la qual havia passat uns anys a la presó. Tancar-lo per amenaces – i suposades— és greu en un estat democràtic. Però encara és més greu que poca gent hagi llegit aquests articles i n’opini. I ho és molt més que part dels que ara el tancarien per haver-los publicat, repetesquin un i altre cop: “Jo, el mataria”. En sentir-ho, em fan ganes de dir-los: “Ep, senyor (o senyora), això que vostè acaba de dir li pot suposar dotze anys de presó. Ha comès un delicte d’amenaces. Ha amenaçat una bèstia, però vostè acaba de cometre un delicte".
Continuarà...
No he leído los artículos de De Juana Chaos,¿Dónde puedo encontrarlos?
¿Te has planteado qué dirán los anti-franquistas sobre el artículo? ¿Y qué opinarán los sandinistas?