Independentisme avui (6)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 24 Feb, 2007- És el nacionalisme un problema exclusivament econòmic? Aquesta qüestió
me la va plantejar un amic gens nacionalista. Jo li argumentava que no,
que no només es tracta d’açò; ben al contrari. Tenim dos bons exemples
que sembla que donen valor a la meva teoria: Escòcia i el País Basc. Cap
d'aquestes dues nacions sense estat pateixen un excessiu problema (o
jou) econòmic per mor de la seva pertinença forçada a un estat (dos en
el cas dels bascos). Fins i tot es pot mantenir que hi surten guanyant,
econòmicament.
Malgrat els avantatges de què, segons diuen, gaudeixen, la realitat és tossuda: hi ha un fort moviment nacionalista a ambdues nacions. En el cas dels catalans, no disposam ni tan sols d’aquest “regal”: som uns banyuts consentits. Sortosament, el capital català, que sempre ha practicat el “pactisme” amb Madrid, sembla que se n’ha cansat. Ha estat més fidel que no l’altra part a aquest pacte. Actualment, la manca de competitivitat de les empreses catalanes, promou una certa sensació de cansament. Finalment, els empresaris s’han adonat que lluitaven en unes condicions desiguals: la competència no era neta. Si el País Basc rebaixa imposts per atreure inversos se’l denuncia; si ho fa la senyora Esperanza Aguirre tot són lloances. Sense aquesta netedat en la competència, viure sacralitzar el mercat és quimèric. Que cap dels territoris que conformen els Països Catalans, no rep més que cops de peu de l’Estat, és un fet contrastat. No em parleu del superàvit comercial, que és un altre tema. L’escanyament econòmic –venut i amb cert èxit entre el poble: hi ha fet forat— comença a ser massa feixuc. Arriba l’empobriment i ho fa a una velocitat perillosa. El cas de l’aeroport de Barcelona, n’és un exemple prou clar. La nostra sortida natural la del menorquins al món transoceànic és Barcelona i no Madrid. Cada cop que volem deixar Europa, ja sigui per fruir d’unes vacances o per fer negocis, ens veim obligats a apoquinar uns diners afegits, la qual cosa ens encareix el cost i ens manlleva o fa més complicat de dur a terme la il·lusió.
La solidaritat és la mare dels ous. Lluitar contra aquest terme fa lleig. No muda no ser solidaris. Ara bé, solidaritat implica, com ja he dit altres vegades, voluntarietat: d’altra banda comporta submissió. De solidari, en som. Perquè vull i perquè hi crec. Però ho som amb qui vull i mentre vull. Regal una paga extraordinària perquè així em sent millor, però la don perquè n’estic convençut que ho he de fer: el que no vull és que me la descomptin perquè toca. Pel que es veu, els receptor de la solidaritat, no són capaços de dir: “Gràcies, ens heu ajudat molt. Ara podeu baixar la vostra quota i dedicar-vos a ser competitius”. Si actuessin així, és ben probable que dintre de pocs anys, estiguéssim en condicions de tornar a ser solidaris, de rebre amatents la seva petició d’ajut i de fer-los noves aportacions que els enriquissin. Això no és solament generositat. També és vista: nous mercats a qui vendre i d’on comprar. Benefici mutu. De moment, no sembla que part dels que han aprofitat els tribut (en realitat la solidaritat és un tribut pagat a un poble que és integrat per més persones que no nosaltres) vulguin pronunciar una frase semblant a l’esmentada.
Sincerament: no entenc ni la dreta ni l’esquerra. De fet, no m’entenc ni a mi mateix. On és la solidaritat de l’esquerra hispànica cap als catalans? On és el suposat liberalisme del PP? O són liberals, o no ho són. Em sembla que la definició correcte del seu liberalisme és aquesta: practiquen un nacionaliberalisme. Són partidaris d’un liberalisme intervencionista, cosa que no lliga de cap manera amb la teoria i els postulats liberals.
Em deia Talaiòtic, en un dels seus comentaris penjat en el bloc del “Claustre nacional”, que preferia parlar de sobirania que no d’independentisme. Hi estic d’acord. Algun dia tractaré el concepte. Tanmateix, la sobirania pot ser de molts de tipus. Així, podem parlar de sobirania compartida (com proposava el lehendakari en el seu flastomat projecte), de sobirania cedida (en renunciar a part d’aquest per fer possible la Unió Europea) o sobiranies de moltes altres castes. Fins i tot podríem cohabitar sota el paraigües d’un monarca comú. Això no seria nou per aquí, recordem el cas de Carles I o V. Que no som sobirans, és un fet evident. I no només els catalans, tampoc no ho són del tot els madrilenys. En aquest Estat, qui comanda són els jutges. No entenc que es puguin oposar al vot dels ciutadans. Segons sembla, pesa més el que van decidir uns quants –qualsevol que sigui quatre setmanes més vell que no jo— en sacralitzar la Constitució, que no el que exigesqui el poble i surti de les urnes. No ho entenc. Tampoc no entenc que abans d’acudir al Tribunal Constitucional, ja se sàpiga el resultat . Això de recolzar-se en magistrats conservadors, progressistes, etc., tot sabent d’antuvi quin serà el resultat de la consulta feta als experts, em sembla inadmissible. Al ritme que anam, qualsevol dia haurem de demanar en anar al jutjat: “I avui, qui està de guàrdia?”.
Al final un sol jutge, té més poder de decisió que no un parlament i que no el poble que ha dit què volia en un referèndum.
Com deia al començament, el nacionalisme no és només una exigència econòmica, sinó que també brolla d’un poble que no se sent a gust, que se sent estafat. En realitat, bona part del problema neix en una qüestió demogràfica. Qui ha criat més, pot imposar la seva voluntat. Passa al Tibet amb els xinesos, al Sàhara amb el marroquins i a Catalunya amb la relació amb l’Estat: ells són més, tenim les de perdre. La pregunta és: si això és així, per què hi ha tants de catalans i menorquins que només se senten espanyols?. Mossèn Dalmau deia que patíem, tots plegats, la síndrome d’Estocolm, que ens havíem enamorat dels segrestadors. Devia tenir part de raó, però... hi ha d’haver més coses. Quines?
Continuarà...(o no).
Bon article, com sempre! Sobre l'esquerra i la dreta ja ho explica molt bé la dita: allò que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. El cas de l'opa de Gas Natural sobre Endesa, que ja has tractat alguna vegada, clama al cel. I ara que AENA és a punt d'adjudicar la nova terminal de l'aeroport de Barcelona tindrem ocasió de veure-ho. Competeixen dos grups diferents, un encapçalat per l'alemanya Lufthansa que pretén converir El Prat en la connexió transoceànica que necessita la nostra economia per ressituar-se al món, o un altre en què l'espanyola Clickair, filial d'Ibèria, servirà per mantenir la nova T4 de Barajas com a únic referent. Com deia un mail obert d'en Vicent Partal a Vilaweb aquesta setmana, quin és el criteri? Alemanys ara si i ara no? O més bé catalans ara no i ara tampoc?
Referències:
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2278972