Independentisme avui (5)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 17 Feb, 2007- Ahir em comentaven que algú flastomava contra meu i em qualificava de
separatista. A qui m'ho va contar, li vaig dir que cap problema, que ho
era i que me'n sentia orgullós. Es veu que ahir era el dia de les
crítiques. El Què lleig! del setmanari El Iris (encara no sé quan
escriuran bé el títol de la secció i posaran Que lleig! ja que en
català el “que” admiratiu no s'accentua) també em dedicava un
comentari. És la segona vegada, que aquest setmanari on gairebé ja no
public res per manca de temps i d’idees –hi tornaré a escriure just
pugui--, inclou un comentari referit a mi. En total, sumades, unes cinc
o sis línies: el que valc, és a dir, ben poc. Tot el que ha afirmat és fals.
Ja té mèrit.
Els independentistes tenim un problema: com resoldre el conflicte (?) que representa que molta gent –en un futur ideal— no s’hi senti. Com que difícilment –gairebé és impossible— aconseguirem que el cent per cent dels menorquins s’adheresquin al moviment a favor de la independència, què hi podem fer? Em fa por aquesta qüestió. Molts menorquins amb setze avis nascuts aquí, sempre se sentiran espanyol –i hi tenen tot el dret--; altres, nouvinguts o fills o néts d’immigrants, també voldran continuar sent espanyols.
A vegades, els estats fan trampes amb una intenció hostil. Tenim el cas dels xinesos que ara ja són majoria al Tibet, o dels russos forçats a desplaçar-se als països bàltics. En aquest segon exemple, ara pateixen les conseqüències d’una política esbojarrada. I en són víctimes i no culpables. Emperò no sempre el desplaçat és la víctima, al Tibet ho és l’acollidor. I encara és més problemàtic el cas de Kosovo, que ha rebut una quantitat enorme d’albanesos: allà les víctimes s’han repartit. Primer els albanesos van ser privats de tots els dret i assassinats i ara els serbis són una minoria i viuran en un mig estat que ja no és el seu. No tenc clar que la independència de facto dels kosovars sigui justa. Em fa l’efecte que passarà una mica com al Sàhara. Hi arribaren una burrada de marroquins i ara hi ha un problema greu. Sèrbia és a punt de perdre el seu cor.
Afirmava fa una setmana, en un comentari a una entrada d’aquesta sèrie dedicada a l’independentisme, que ja no em puc imaginar Menorca sense els immigrants de la dècada dels seixanta, ni sense els seus fills, ni sense els seus néts. Molts s’han casat amb menorquins de tota la vida. Ja són d’aquí. Deia García Márquez a Cien años de soledad que hom podia deixar una terra en què encara no hi havia enterrat ningú. La frase sempre m’ha colpejat: “Todavía no tenemos nigún muerto”. Era la resposta al plantejament de la dona del protagonista, que dia, si fa no fa, que com podien abandonar el poble on havien nascut es seus fills.
La Menorca gairebé catalanoparlant ja no tornarà. Possiblement la llengua desaparegui o esdevengui residual. Va engolir amb dificultats la gran onada de “forasters” –que era el mot, lleig, amb què els definíem--, però dubt que suporti l’arribada d’immigrants que han vingut durant els darrers anys. Hi tenen tot el dret, a venir. I tenim l’obligació de rebre’ls, encara que açò suposi un risc per als que ens sentim catalans. Tot i que hem acollit –o explotat—gent de molts de països –fins i tot en conec del Nepal i d’Oceania— els immigrants provenen majoritàriament de l’Est, del Magrib i d’Amèrica del Sud. Em centraré en aquest darrer col·lectiu tan poc homogeni. Ignor què passarà amb els musulmans i els eslaus, però tenc les meves teories –encertades o no— sobre els sud-americans.
Els sud-americans, els podem dividir en diversos grups. El primer l’integrarien equatorians, bolivians i peruans. El segon colombians i veneçolans. El tercer correspondria als brasilers. Un altre als xilens i els dos darrers estarien integrats per uruguaians i argentins, un, i per cubans l’altre. N’hi ha més, però són grups residuals. El primer grup, dubt que mai no s’integri, però no reclama cap dret –i no ho entenc— i estic convençut que, així com han vingut, algun dia plegaran (la majoria); el segon és, amb el xilè, el meu preferit: gent molt adaptada, occidentalitzada... Els cubans són més exigents i, amb l’excusa de patir la tirania castrista, s’hi quedaran. Els argentins són el gran problema –si és un problema— per als que volem la independència. Són més exigents –majoritàriament— i ens reclamen contínuament, i justament, els seus drets. Abans van acollir “gallegos” i ara necessiten viure entre nosaltres. Molts tenen cognoms menorquins i no gallecs. La meitat del col·lectiu, aproximadament, posseeix la nacionalitat italiana. Itàlia els concedeix la nacionalitat i a continuació, com si fossin una mercaderia, els exporta. Atorgar la nacionalitat així és ben senzill.
Hi ha més de sis mil argentins a Menorca (hi incloc els tres mil que també són italians). He parlat amb molts d’ells i no tenc la sensació que entenguin que aquí xerràvem –avui ja no ho sé— una altra llengua. No solen entendre el nacionalisme de part dels menorquins. A més a més, són gent preparada. Cada dia ens atenen més metges argentins. Ocupen llocs considerats. Cap objecció. Si són bons metges, tot això que hi guanyam. A més a més, tenen palica, la qual cosa els fa molt aptes per atendre’ns darrere d’una barra de qualsevol bar. Cada dia hi ha més cambrer procedents d’aquell país. Viure en català és cada cop més complicat i em fa l’efecte que prest ho serà més. Continuarem parlant català, però presumesc que prest serà una cosa folklòrica. Haurem de conviure, en tenim l’obligació. Em rebenten, però, els anuncis de televisió en què s’empra el seu accent. És un accent dolç, però ara ja no em fa gràcia. Posat a cercar-hi coses bones, en l’arribada dels argentins, també en trobaríem. Cadascú les seves. A mi, m’atrau la possibilitat de crear un equip de rugbi a Cabildolàndia. Los Pumas són un gran equip. A veure si hi ha sort.
Acabaré amb una anècdota que em contava un alaiorenc. Dalt del Pa de Sucre de Rio, s’hi va trobar unes persones que s’hi van atracar. Feia una estona que els escoltaven (a ell i els seus amics). Plorant d’emoció, li van dir textuament “ Y ustédes de dónde son, que hablan como mi padre”. Abans eren els menorquins els que deixaven l’illa per cercar-nos les garroves, ara som receptors que de que a casa seva no en menja.
Continuarà... O no.
Francesc: Quin cacau mental que tens!! M'agrada llegir-te perque es nota que escrius el que vas pensant, sense parar-te a pensar en possibles contradiccions. De tant en quan te n'adones de que desbarras, però entost d'esborrar, afegeixes un comentari per suavitzar la qüestió. Permet-me que et digui que pens que la fruita está a punt de caure de l'arbre: ja estás madur. Qualsevol dia et decidirás a canviar de discurs.
El futur (blanc o negre) de la cultura menorquina (o catalano-balear, o catalana-menorquina-anglesa i també un poc francesa, o com li vulguis dir)no depén de nosaltres tant com alguns es pensen. Alea jacta est.
Aquets argentins que tant bó fan darrera sa barra, com dius, qualque dia serán Caixer Batle a les festes de Sant Joan (si, he dit Caixer Batle, o Batlessa). Les rodes de la história no es pararan perque quatre salvapátries no hi estiguin d'acord: la evolució darwinista també es pot aplicar a les cultures.