Independentisme avui (3)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 10 Feb, 2007Segle XV, la Corona d’Aragó és poderosa com mai no ho ha estat. Això d'ostentar poder sempre ha mudat, encara que sigui una bajanada. És precisament en aquest moment quan es produeix el primer divorci –en realitat, desencontre-- entre Barcelona i València. El motiu és el tràfic marítim. El port de València assoleix una importància superior a la del de Barcelona. La producció literària del País Valencià també supera la catalana.
No vull, amb l’exemple anterior, parlar de grandesa ni d’importància en el sentit que molts l’entenen, sinó en el comercial. Als Països Catalans hi ha cinc ports –n’hi ha més: Sagunt, Tarragona...—que Déu n’hi do el que podrien arribar a fer per al país i per als seus ciutadans. Descartem, fins i tot, els tres de les Illes, com a grans bases d’operacions comercials. El fet és que València i Barcelona, en l’ordre que vulgueu, podrien ser la porta d’entrada a --i de sortida de-- bona part d’Europa per mantenir un comerç important amb Àsia.
Quan s’ajunten castellans i aragonesos –o quan els castellans s’annexionen la Corona d’Aragó--, la situació era una. En descobrir Amèrica –independentment de si Colom era català, genovès o japonès amb els ulls desestirats— els ports castellans passen a dominar el comerç marítim que s’aboca cap a Amèrica. Els catalans, en són exclosos o gairebé. Segles més tard, dos fets històrics poden canviar aquesta situació: l’obertura del canal de Suez i la puixança econòmica asiàtica. Tanmateix, l’entrada dels productes asiàtics a Europa no es fa ni per Barcelona, ni per València, ni per Marsella ni per Gènova, ni paren al Pireu: la porta d’entrada i de sortida és Rotterdam. Europa paga més del que caldria per comprar i vendre productes que provenen d’Àsia –el que suposa haver d’allargar tres dies, d’una manera innecessària, les rutes marítimes--. Dic “innecessària” amb tota la prudència del món, ja que no té altre remei. Ni València, ni Barcelona ni cap dels altres ports esmentats disposen d’una cosa imprescindible per estirar els vaixells: una xarxa ferroviària com cal. Sense estacions de tren des d’on surtin els vagons per distribuir (o per recollir els que hi arriben) els productes que van i vénen d’Àsia. L’Estat espanyol és tan llest o tan absurd que prefereix mantenir aquesta debilitat abans que no haver d’arriscar-se a témer una separació de part del territori sagrat i intocable. La Constitució i el sòl patri deuen estar fets del mateix material. Espanya prefereix ser un país poderós a mitges (el vuitè del món) que no haver de patir per si de cas hi ha un risc de divorci.
Un estat, el nostre Estat, que primer uneix Madrid amb Sevilla, que no Barcelona i València amb Europa (i amb Madrid, si així ho voleu), no mereix la meva estimació: és una estat que no té sentit comú. Encarregar-li que gestioni les nostres finances és com donar diners a un ludòpata. Segons els economistes, a partir de tres-cents quilòmetres el transport de mercaderies surt més rendible si es fa per ferrocarril. Si no arriba a travessar aquesta distància, la carretera segueix essent el mitjà més adequat. Us imaginau quina importància aconseguiria l’Estat si fos la porta marítima d’Europa? La situació física de la Península és ideal en tots els sentis; i si no que ho demanin als immigrants clandestins o als distribuïdors de droga. Si es millorava la xarxa ferroviària mediterrània, en pocs anys l’Estat obtindria per adequar tota la de la resta del paí. Entost de fer això, ha preferit començar per crear una ruta absurda (Madrid-Sevilla) i acabar per imposar-nos un jou que pagarem tots durant dècades: la T-4. Un estat així, no el vull per a res. D’un altre, en podríem parlar.
Acabaré amb una dada contrastada. Qualsevol aeroport que superi el milió de passatger anuals és rendible. Els anglesos, que són centralistes però no bojos, inverteixen els guanys obtinguts per aquest concepte a millorar la xarxa ferroviària. És l’aeroport el que s’encarrega de fer que el tren hi arribi. En paga les obres. A Espanya, l’Estat no vol donar autonomia als aeroports. La intenció és òbvia: disminuir el dèficit de la T-4. I a Austràlia el govern va caure perquè el teatre de Sidney va costar molt més del que s’havia previst! Quina diferència! Però, clar, a Espanya PP=PSOE en tractar temes en què hi ha els Països Catalans pel mig. Els empresaris catalans afins al PP i al PSOE comencen a obrir els ulls. El mateix José Maria Lara –president i factòtum de Planeta—ja es queixa del tracte que rep Catalunya. El cop blau col·lateral que rebem de rebot encara no és suficient per deixondir els de Menorca. Cada dia ens allunyen més de Catalunya (que és més a prop) però no remuguen. Hi perden diners i resten ben cofois.
Continuarà...
Què en pensen a UCM del teu independentisme? Compartes part del que dius, però encar no m'has aclarit el tema dels argentins.