Independentisme avui
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 27 Gen, 2007- Anem-hi. Sí, som partidari de la independència nacional. M'hi han fet.
En unes altres circumstàncies tal vegada no ho seria, malauradament
aquestes no les veig per enlloc. Espanyol, m'hi sent ben poc. Som
català de Menorca. Un altre dia explicaré per què m'hi definesc. Ara no té importància.
Si l’Estat espanyol fos una confederació, com ho era l’antiga Corona d’Aragó i més tard ho va ser la mateixa unió dels regnes d’Espanya, probablement pensaria d’una altra manera. No és el cas. M’agradaria sentir-me còmode dintre d’Espanya. Fins i tot és possible que m’hi sentís si aquest estat no fos la confederació que abans exigia. Tampoc no és que em senti ofegadíssim dintre de la “sagrada unitat”, però una mica escanyat sí que m’hi tenen. Normalment, religió, llengua i costums són les coses que defineixen una nació. Si no coincideixen aquestes tres, sol haver-hi problemes i demandes o exigències d’independència.
Els estats europeus són, majoritàriament, una bestiesa. Actualment hi ha divuit ciutats dividides a Europa. Ho llegiu bé: divuit. Els ciutadans d’una banda ho són d’un estat i els de l’altra formen part de la ciutadania del segon. Ni el terme país no és gaire correcte. És complicat tocar aquest tema, ja que hi ha massa confusió entre els termes país, estat i nació. Com que en parlar-ne no els empram de la mateixa manera, arribar a un acord és impossible.
Ja fa uns mesos vaig penjar una reflexió sobre el tema a un bloc meu, “El guaita de Ciutadella”. Hi deia que hi ha nacions sense estat, i fins i tot nacions sense país. I és així. País s’associa necessàriament a territori. Així, els gitanos, per exemple, que són una nació –amb les seves pròpies lleis, la seva llengua i els seus costum, no només no tenen un estat propi, sinó que tampoc no viuen ni a un país propi. Els jueus, que són una nació, no han disposat d’estat ni de país durant segles. Hi ha molts més casos.
Tothom sap que hi ha nacions sense estat, com la catalana, la basca, la corsa, la tibetana, la kurda, la drusa... sortosament, la majoria tenen un país. Però no sempre sortosament: els tibetans han patit prou. El drama neix quan els ciutadans d’una nació habiten dos, o més estats. Catalans, bascos, kurds... estan separats per fronteres d’un estat, o més, que el considera ciutadans d’aquesta entitat. Això pot ser bo, dolent o cap de les dues coses. França, per exemple, atorga drets civils als seus ciutadans, tot i que els nega els col·lectius. A vegades hi ha nacions amb estat però no tots els que pertanyen a la nació hi viuen, en aquest estat. Uns perquè ho fan a la diàspora (jueus, armenis..), altres perquè per una modificació de les fronteres depenen d’un nou estat. Hi ha milions de russos, alemanys, hongaresos, etc., que viuen fora del seu país natural. Molts d’aquests són víctimes de repoblaments forçats o fomentats pels governs de la pàtria mare, que pretenia engreixar el territori de l’estat, com ara els russos. Altres pateixen aquest desgavell per pèrdues territorials del seu país original: els alemanys que viuen a l’actual Polònia, per exemple.
Hi ha casos curiosos. La Moldàvia natural pertany a Romania, però els moldaus habiten a un país que es diu Moldàvia situat a la regió natural de Bessaràbia: genial! Els flamencs es van separar per raons religioses. Els catòlics actualment viuen a Bèlgica, els protestants als Països Baixos. La resta ho fa a França, a la zona de Dunkerke. El fet religiós ha dividit nacions. la nació índia es va dividir perquè part dels seus integrants havien abraçat l’Islam. La major part d’aquests musulmans viuen al Pakistan i a Bangla Desh, els altres encara viuen a l’Índia. Curiosament no n’han desertat sikhs ni jainistes, que encara són ciutadans de la Índia. Tot genera conflictes.
Les minories ho solen passar malament. La russa a Letònia i Estònia no travessa una situació idíl·lica. No sempre és així en tots els camps. Sovint, per defendre’s, una minoria acaba sent poderosa econòmicament. És el cas dels jainistes a l’Índia o ho era la dels jueus, segons els antisemites. Convé emprar aquest terme amb cura, ja que els àrabs també són semites.
Hi ha estats que exerciten el seu domini sobre nacions. França i Xina són els reis en aquest camp. Xina domina bona part del Tibet, del Turquestan, de Mongòlia... i ningú no piula. Algunes nacions habiten a reserves: els indis dels Estats Units.
Tenim nacions amb més d’un estat: la nació àrab, per exemple. Fins i tot hi ha nacions inventades recentment, com la palestina. Encara no fa quatre dècades, els àrabs que viuen a Palestina s’autodefinien com a sirians del sud i renegaven de Palestina ja que consideraven que aquesta denominació era un invent sionista. El 80% de Jordània formava part de Palestina, l’altre 20 %, les províncies d’Aqaba i Ma’ab, pertanyien al que avui és Aràbia Saudita. Iraq no va existir fins a l’any 1920 –ho dic de memòria--. El Líban és una imposició francesa que només té sentit sí els seus habitants fossin exclusivament cristians. De fet, la demanda siriana que aquest país formi part del seu estat s’oposa a la segregació de part del seu territori per aquest motiu. Entenc que part dels que avui es denominen palestins necessitin un estat. Em referesc als cristians que hi habiten. Són àrabs, però no són musulmans com la majoria dels àrabs.
L’àrab musulmà ha arabitzat els pobles on ha escampat l’Islam. Així, quan un musulmà ha pujat de categoria social, s’ha arabitzat. Ha cercat orígens on no hi eren i ha adoptat la llengua dels invasors, el mateix que ha fet –amb la llengua, vull dir—alguns valencians que van adoptar el castellà durant el segle passat.. Tenim bons exemples al Magrib. Part dels berbers se sent àrab, però no ho és.
Un cas ben estrany és el del Vaticà. Cap dels seus ciutadans no hi ha nascut!
Continuarà.
Sempre és un plaer conèixer nous detalls sobre la manca de coincidècia entre els Estats i les seves frontertes artificials i els pobles.
No sabia açò de les 13 ciutats d'Europa i què els actuals palestins s'autodefinien com a sirians del sud fa només 40 anys.
Una vegada vaig sentir que els catòlics de l'Ulster reclamen la unitat territorial d'Irlanda per independitzar-se del Regne Unit, mentre que els unionistes reivindiquen el dret a l'autodeterminació precisament per continuar vinculats a la Gran Bretanya. Just el contrari que aquí.
Francesc, creus que té sentit donar suport com faig a la Campanya Referèndum és Democràcia si aquest referèndum només s'acaba reivindicant pel Principat?