Dimecres era diada. O no, que ja no ho tenc gaire clar. Dia 17 de gener ja fa dècades que s'ha convertit en un 18 de juliol o 12 d'octubre bis, i gràcies. Tal vegada no fora mala idea commemorar tres fets per separat, i a hores diferents, per acontentar tothom: el retorn del catolicisme a Menorca, el dia de sant Antoni pròpiament dit i la conquesta catalana de l'illa. Fins i tot hi cabria una quarta cosa: l'adoració del porquet que fa companyia al sant.

Em rebenta veure, precisament aquest dia, tanta bandera dels veïns (la dels del país del costat) onejant com a munició. Si el pobre rei Alfons aixequés el cap... La “refinitiva” és el bombardeig intensiu de la Marxa Reial. Som monàrquic, sí, però l’himne és espantós. Entendria l’ofensiva musical dels paramilitars que volen seure al Saló Caòtic des Born si el concert inacabable s’interpretés el dia de la Hispanitat o del Llibre Intocable –la Consti-- o si coincidís amb la Pasqua Militar. En dates així, m’empassaria un sabre per escoltar-lo rígid i amb respecte. Ves per on però, durant aquests em manlleven el goig d’oir-lo. És evident que l’estima per Espanya s’ha fos. En realitat, sedueix més fer la guitza als catalanistes. La peça, també dita “Marxa dels granaders prussians”, solament és considerada important per afalagar sant Antoni i sant Joan. Sovint deduesc que només la sonen per captivar els cavalls.

La Diada és avorrida. Com que me l’han furtada com a festa nacional, em qued a casa que s’hi està molt bé. La festa necessita un canvi radical, exigeix un altre tipus de marxa. Una bona opció seria fer com a Buñol –utilitz expressament la grafia castellana com a homenatge a la “ñ”-- però d’una manera més nostrada: entost de llençar tomàquets, podríem tirar-nos les taronges que es venen aquest dia i fer-les servir de projectil per ferir el contrari. No em negareu que comparativament, hi sortiríem guanyant. La Contramurada convertida en una Fanta gegant, però sense gas, seria una atracció de categoria: el tomàquet embruta. En acabat, una aroma dolça, de flor de taronja, perfumaria els carrers de Cabildolàndia. Les clovelles podrien llençar-se a qualsevol soll. Amb una mica de sort --si amagaven els garrins-- els tècnic municipals valorarien el corral a preu d’habitatge noble. Si d’un galliner ben permutat en van treure una fortuna, d’un palau de porcs quasi-ibèrics, què no em trauríem? Per fer negocis, s’ha de ser primera espasa. Arriba España! Toc, toc, toc.