Les dones i Sant Joan
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 26 Des, 2006- Ja que s'ha encetat el tema de Sant Joan i la discriminació sexual, em
permetré de ficar-hi cullerada. Abans però, vull aclarir que no
m'agrada d'emprar la definició "de gènere", que consider que és un
error. Les persones no tenim gènere, sinó sexe. El gènere el tenen els
substantius i el venen a les botigues. També hi ha pintures de gènere.
Fins fa uns anys, era molt santjoaner. Quan s’atracaven les festes devorava tos els llibres que hi havia a casa que s’hi referien. Un bon dia –un mal dia, en realitat--, vaig dir prou. Va ser quan la famosa barana es va esfondrar i va morir un senyor per culpa de la caiguda. El fet que ni l’Ajuntament –presidit aleshores per ma cunyada--, ni el caixer senyor tinguessin el detall de cloure les festes d’aquell any, va ser el motiu que provocà el meu desencís. Unes festes que no tenen respecte per la vida, no són festes ni són res. Continuar com si no hagués passat res, em va semblar intolerable: una demostració de fanatisme.
Sobre les festes, mantenc un dubte: són del poble o són d’una confraria? Personalment, crec que són d’una confraria tot i que el poble se les vol fer seves. Fins i tot puc acceptar que molt opinin que se les ha fet seves. Si aquesta meva teoria –que són d’una confraria-- és correcta, el ciutadà no hi té massa cosa a dir. És veritat que li agraden, que s’ho passa bé durant els actes i que se’n sent part. Però aquí acaba. Per entrar en una confraria o per fer-te soci d’un club, d’un casino o d’un partit polític, t’hi han d’admetre. Possiblement sigui lleig que no hi admetin dones –si voleu, podeu treure el possiblement--, però les normes d’admissió són lliures. Ningú no s’hi pot ficar si la finalitat de la confraria no atempta contra la societat. Ara bé, cultura i tradició no sempre han de prevaler sobre tot. És molt possible que una confraria que no accepti dones, pugui rebre una denúncia per discriminació. Si hom considera que cal posar-la, va al jutge i punt.
Algunes persones, santjoaneres, m’han arribat a dir que no necessiten els cavalls, la qual cosa se’m fa difícil d’entendre. En tenen prou amb la bulla que hi ha durant aquests dies. No som massa purista avui en dia, més bé som crític, per això opin que sense la gentada que ve i sense alcohol, l’enamorament fanàtic desapareixeria. Certament, hi ha gent que no beu. Jo he intentat de no animar-me, i no he xalat gaire. Imaginem unes festes sense visitants: serien tan animades? Ho dubt. Ara molts opinen que hi sobra gent. Normalment, el que fa nosa és el que ha convidat el veí, mai el que hem convidat a casa. Ens passam setmanes fent propaganda i animant la gent a venir i després deim que n’hi ha un excés. Xalaríem ben igual si només hi hagués ciutadellencs? Mantenc el dubte. Tot i que no sigui el mateix, tenim la prova amb sant Llorenç i San Nicolau
–actualment Festa des Caixers-- a Alaior. Aquestes darreres s’han convertit en una excusa dels bars per fer calaix. El nom de la festa és encertadíssim: com tothom sap, caixer ve de caixa i més caixa que durant una festa, no se’n fa cap dia.
Què passa quan el poble s’ha apoderat d’una festa? Justament el que succeeix a Ciutadella. El ciutadà comença a suggerir, a criticar... Actualment, ja són molts els que opinen que Sant Joan és una demostració de feudalisme. Altres, tot i que assumeixen aquest anacronisme, l’accepten com a mostra folklòrica d’un temps passat. Tres estaments: noblesa, menestrals i clergat, tot acompanyat d’uns cavallers que coincideixen a ser els antics protegits dels senyors. És un feudalisme “ligth” i que no fa mal, hi estic d’acord. Algunes persones baven pel noble que durant el bienni presideix la festa. Són una minoria, que fins i tot es preocupa per la possibilitat que desaparegui l’estament per un problema de natalitat. En realitat, el problema principal vindrà pel braç eclesiàstic.
Continuarà...
N'hem xerrat tant que hem embafat i ara patim les conseqüències.
Les dones haurien de poder qualcar