Tocar la cartera
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 17 Des, 2006- Quan Tony Blair va decidir d'iniciar el procés anomenat "devolution", en els referèndums convocats a Escòcia i al País de Gal·les per acceptar què els "retornaven", els resultats i les demandes de competències que van exigir els uns i els altres van ser molt diferents. Curiosament, fa unes dues setmanes, vaig llegir una enquesta que deia que el 52% dels escocesos volien separar-se del Regne Unit. Tanmateix, la part més interessant de la mateixa enquesta, era la que deia que el 56% dels anglesos veien amb bons ulls la independència d'Escòcia. Sorprenent!
Fa uns anys, el president del Plaid Cymru (Partit de País de Gal·les) afirmava que Escòcia havia exigit més competències que no pas ells –que l’Assemblea Nacional de Gal·les, Cynulliad Cenedlaethol Cymru— per culpa de l’idioma. Segons ell, el fet que un 25 % de gal·lesos encara parlin gaèlic era un obstacle insalvable per als anglesos que habiten al seu país. Mantenia que la dificultat d’aquest idioma i la creença que els nacionalistes exigirien de conèixer-lo, provocava rebuig entre els anglòfons. Això no esdevenia a Escòcia, on l’idioma propi era una relíquia o gairebé.
Enamorat de tot el que fa olor de Gal·les, tant que el meu mòbil m’avisa amb el seu himne nacional, hi estic d’acord. Per això, pens que si alguna vegada el català desapareix o esdevé ultraminoritari, la independència catalana té moltes possibilitats de ser un fet. Si aquesta teoria fos encertada, les passes que fan PP i PSOE per acabar amb el català reforçarien Catalunya: aconseguirien just allò contrari del que es proposaven. En el moment en què la demanda no es basés en la pertinença a una nació –és a dir, en la llengua— res no aturaria els catalans. Uns motius estrictament econòmics calarien entre la població, cansada de mantenir la resta de l’Estat.
Consider, també, que quan Catalunya rep, a Menorca li surt un cop blau. L’escanyada econòmica que pateix Catalunya ens perjudica. Ho diuen molt clar el professor Ramon Tremosa o economistes com ara Xavier Sala Martín, un dels vuit més citats del món. En tenim un exemple amb les línies ferroviàries. L’Estat és tan boig que quan decideix fer l’AVE, uneix Madrid amb Sevilla. Mentrestant, Catalunya fa més de vint anys que no rep inversions estatals en les seves vies i, malgrat això, els preus dels trajectes de rodalies són més cars que a la resta de l’Estat, la qual cosa no s’entén. Però n’hi ha més. És incomprensible que el tràfic marítim asiàtic, preferesqui allargar la ruta tres o quatre dies i arribar a Rotterdam que no emprar els ports de Barcelona o València com a llocs d’entrada a Europa. El motiu és la manca de connexió ferroviària amb Europa. Ras i curt.
Si l’Estat hagués fet la inversió de l’AVE on calia, en pocs anys hauria pogut –amb el beneficis— pagar la línia Madrid-Sevilla i una mica més. En canvi, ha putejat tant com ha pogut Barcelona. Fa un parell d’anys, el port barceloní només disposava de dos agents de duana. Atès que les duanes depenien del govern central, el port era inservible per al tràfic no comunitari. Menorca, de rebot, també hi perd. Si les mercaderies han de sortir cap al Japó per Rotterdam o Anvers, el preu del producte s’encareix. En comprar, exactament igual.
Podria allargar molt aquesta reflexió, però cansaria. Ho faré poc a poc. Em sembla, emperò, que no tenim motius per sentir-nos tan espanyols. Sentir-se’n és masoquisme, o un símptoma que patim la síndrome d’Estocolm. Molts de menorquins estan enamorats d’un estat que, en fundar-se tal com el coneixem avui, no ens hi va voler: ni a nosaltres ni a Gibraltar. Em direu que cal ser solidaris. Cert. Però la solidaritat té data de caducitat. El Pla Marshall de Catalunya amb l’Estat, fa anys que dura. I pel que es veu, continuarà espoliant-la. Amb les Illes, passa una cosa semblant: patim un gran dèficit d’inversions estatals. Hauríem de prendre (i aprendre de) l’exemple irlandès. Irlanda va rebre molt d’Europa, però ho van aprofitar i avui dóna. No tenc la sensació que Extremadura hagi fet els seus deures. I per suposat, no em crec que Madrid generi el 47 % del PIB nacional. Ha, ha, ha!
Arriba España. Los escoceses y los catalanes sois unos avaros.