L'enemistat entre Alaior i l'aigua ve de lluny. Els alaiorencs, no ho podem evitar. Maleïm el suc. Sobretot si no incorpora graduació etílica. Fa unes dècades el poble va prendre una decisió heroica: dessecar el port. Els més joves ni n'han sentit a parlar. Idò sí, Alaior tenia un port. Gos a dir que era el segon més important de l'illa. El tràfic superava amb escreix el del de Cabildolàndia, del d'Addaia i del de Sanitja junts. No parlaré del de Fornells perquè tenc previst d'anar-hi un any d'aquests i no voldria prendre mal. Tanmateix, a Alaior som tan amicals que per evitar malentesos, com el famós amb uns maonesos bromistes que hi feren quarantena en una tèquina i que acabà amb batalla i esborrada general de les subscripcions al setmanari cabildo "El Iris", vam fer tot el possible per eliminar qualsevol rastre del record.

Com sol succeir, ens vam passar de frenada. No em vam tenir prou a xuclar l’aigua de la Bassa de Sant Pere i la Bassa Roja: “Paa xulos...”. El personal que aleshores comandava va decidir que sobre aquell gran port calia fer-hi les escoles i el polígon industrial. “Tomaaa!”. I per si no n’hi havia prou, hom va decidir edificar-hi habitatges. “Toma” i més “toma” i “retoma”! Primer els hi edificaren en pla cooperativa, com a empegueïts. Davant l’èxit, hi insistiren: cases de luxe.

El poble havia decidit desafiar història i evidència. El problema –sempre hi ha d’haver un entrebanc-- és que de tant en tant plou. Sí, sí, sí. Per a qui no ho sàpiga, això humit en forma de gotes que a vegades cau del cel és aigua; i en aquest tipus d’abocament pervers, àdhuc al meu poble el definim així: pluja. Comprenc que la paraula es vagi perdent --deu ser cosa del canvi climàtic--, però el fet és que malgrat tot encara plou. Quina putada! (Interromp l’escrit en acte de penediment pel mot que se m’ha fet fugisser i demostra clarament que som del malparlar i pitjor escriure.) Bé, castigada l’esquena com mereixia la meva incontinència, continuaré. Ai! Em sembla que m’he passat amb el fuet. Com deia, a Alaior també plou i, ves per on, quan ho fa succeeix una cosa bastant comuna: l’aigua té la mania de fer basses. Ganes d’emprenyar. Perdó! (Aquest cop no em fustigaré, car no em queda espai per encabir noves ferides. Un cilici farà la feina.) Una bassa, per entendre’ns, no és només un llinatge, és una abocada d’aigua a “lo bèstia” que, vés a saber per què, és enemiga de les sabates. Les sabates són allò que fan els sabaters i que abans servien per caminar i avui es duen per presumir. I clar, a Alaior sempre hi hagut gent de la broma i bons sabaters. Estic en condicions d’afirmar que grans sabaters; amb perdó de ferreriencs i cabildos (els altres dos pobles als quals estic unit), diria que a Alaior hi ha els millors. Aquests, podrien haver optar per aprofitar les basses per vendre més sabates, però van preferir no posar a prova la resistència del seu producte i desafiaren sant Pere: fora port, fora basses. Primer van canviar el nom d’una de les més importants, la Bassa Roja. La transformaren en la Passa Roja, que encara no sabem exactament què vol dir, però queda bé. La qüestió de la de Sant Pere era més delicada. Amb el cel no s’hi juga.

Un bon dia van esfondrar l’església dedicada al sant, que presidia Bassa i port i servia d’aixopluc al pràctic, però per si de cas n’hi van aixecar una de nova més amunt: Sant Pere Nou. El sant és de mal conformar i quan duu un dia boig, obre l’aixeta del cel i nega la zona dessecada. Ho té bo de fer. Amb pocs litres que baixin, ompl les cotxeries de les cases de la Bassa de Sant Pere, destorba els negocis del polígon industrial i fins i tot amara les parets dels habitatges més ufanosos de l’indret. Quines coses té sant Pere! Alaior, molest –el desencontre i les desavinences provenen de fa segles--, ja li havia furtat les festes –perquè, per a qui no sàpiga, les festes pròpies d’Alaior eren les dedicades a sant Pere i no a sant Llorenç--, en un acte de desafiament. Ara, ell es revenja de tant en tant. L’oposició –la d’ara i la d’abans— sempre fa pagar les inundacions a qui comanda, tots intenten d’evitar de reconèixer que els culpables són els que van desafiar la naturalesa: ergo, els alaiorencs. Dins quin cap hi cap edificar a la falda d’unes costes que recullen tota l’aigua de pluja? Aquesta pregunta, tan òbvia, no la podeu fer als guixons: ens molesta. Fora bromes, si ens les fan els altres illencs.

I bé, hi quedava un petit rastre d’aquelles antigues basses. Un record que la zona també havia fet quelcom de bo per als nadius: subministrar-los aigua per beure. Segurament per això, els avantpassats hi construïren un aljub. No era tan majestuós com els des Mercadal, però els havia estat útil. Els feia el pes. Calia destrossar-lo. Sempre atents a les demandes del poble, els polítics ho han fet possible amb l’ajut de la febre immobiliària. Es pot dir que l’aljub ja és història. El trobareu semienterrat sota un edifici. Si el voleu visitar, necessitareu molta dinamita i un bon mestre armer que la col·loqui de tal manera que no faci volar les pedres amb què fou construït fins a la cambra de sant Pere. El que guarda les claus del cel. Bé, acab, que ja comença a fer quatre gotes i un diluvi és una cosa molt seriosa. Si feis un tomb per Alaior, ho comprovareu. (És recomanable posar-se botes, diguin el que diguin els enginyers de camins, canals i ports). He dit!