La crisi i els immigrants
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 18 Nov, 2008Ha caigut "Tremón" i sembla que a Menorca algunes empreses en rebran les conseqüències. El drama ha començat. Hi ha molts de culpables, segurament tots ho som una mica. La gran política econòmica promoguda pel PP fa uns anys i continuada pel PSOE ha fet figa.
Açò de baixar els interessos a un preu ridículs comporta massa riscs. S’ha demostrat. La gent que volia dipositar diners als bancs era tractada de “sonada”. Ara tots en patim les conseqüències. El que més greu em sap és que tot sembla indicar que es vol repetir l’experiència. Ara si més no hi ha l’excusa que així és possible que més d’un pugui retornar els préstecs, però em tem que tornarem a caure en el parany: consumir per sobre de les possibilitats reals de cada família.
Què passarà quan s’ensorrin definitivament les quatre grans inversores en el sector del totxo? Sacyr-Vallehermoso està molt tocada i probablement serà la primera a caure. Acciona, Ferrovial i ACS també ho tenen complicat. Rebrem fort. El deute de cadascuna d’aquestes empreses és impressionant i els experts avancen que és inassumible i insalvable.
Com afectarà tot plegat l’economia menorquina? Fa de mal dir. Ni polítics, ni entitats financeres, ni empresaris s’han lluït gaire: liberalisme mal entès! Mentrestant, les autoritats s’encaparruten a subvencionar dos sectors: l’agricultura i el turisme. El primer d’aquests –en realitat la ramaderia més que no l’agricultura—sempre ha gaudit del favor popular i polític i les subvencions que rep són molt qüestionables. Manteniment del paisatge? I ara: manteniment, en tot cas, d’un paisatge fals. Pel que fa al turisme, que diuen que ens manté, sobta veure els privilegis de què gaudeix. Aquest, però, no és el problema. El problemes són diversos. D’una banda és un sector que no té massa més a fer, amb la qual cosa convindria actuar d’una altra manera: preparar-nos per a un aterratge suau. De l’altra, em fa bullir la sang sentir com els empresaris que han estat incapaços de lluitar contra la competència –ara hi ha competència— atribueixen tots els mals que pateix el seu sector a l’Administració. Curiós. Què volen, que els altres els paguin la propaganda i l’oferta complementària? Cadascú ha de vendre el seu producte. Si la sabata, les frontisses i altres indústries que ja són residuals a Menorca haguessin rebut el suport de què han fruït agricultura i turisme, tal vegada encara sobreviurien. Ho dubt, però així i tot m’ho deman.
L’altre sector en crisi, a Menorca, és el de la construcció. És difícil fer-lo reviscolar. A la resta de l’Estat també pateix el de l’automòbil. La cosa no pinta gens bé. Què em de fer? Permetre que la gent perdi la feina? Continuar fabricant cotxes i sacrificant el sòl? Una resposta assenyada diria que cal aprofitar la crisi per començar de baix... i açò no pot ser. El drama és a tocar. Si salvam aquests sectors sacrificam el futur. Si els deixam morir, sacrificam el present. Què s’ha de fer? No idea. No podem continuar fabricant cotxes i més cotxes i més cotxes. Hi ha una crisi energètica a punt d’arribar i el plantejament hauria de ser ben bé un altre. Ni necessitam més automòbils, ni necessitam més pisos... però no podem passar sense fer feina i recol·locar tothom és molt complicat.
I, de refiló, cal dir que prest tindrem un problema afegit: la immmigració. Què en feim, dels immigrants que han comprat cases, que s’hi ha deixat la pell? Seran els primers a rebre econòmicament i a continuació començaran a patir atacs xenòfobs –confii que no sigui físics--. La ceguesa de l’Estat en aquest camp em preocupa. No els podem enganyar més. Haurien d’intentar de fer-los veure que si continuen aquí solament beneficiaran els propietaris de les cases que tenen llogades. Al final acabaran gastant els seus estalvis –si els tenen— i l’Administració haurà d’assumir el cost de repatriar-los. Entost de dir les coses clares, els donam esperances i açò és una gran putada. Seria millor per a ells passar una temporada al seu país, on poden viure amb una quantitat que aquí és insuficient. Dir açò deu ser políticament incorrecte, però em fa l’efecte que és la veritat. Tenim un problema i l’amagam. Quan deixarem d’explotar la misèria de la gent?
Estic bàsicament d'acord amb el que diu, la única cosa, es que jo veig sa situació com una oportunitat de canviar el sistema caduc i perniciós que ens ha governat fins ara, ja se que açò sembla idealista, utòpic i allunyat de ses possibilitats reals, però la situació actual que vivim ens demostra de una manera clara i precisa, que la globalització a portat una "empatia" general dolenta al mon, tots patim a la vegada els disbarats del passat re-sent, ara ens toca, i sobra tot als polítics de les nacions fortes, replantejar el sistema de com volem, podem i em de viure, i si açò es possible, a la fi, a nivell personal, també replantejarem els valors reals de un mon que batega a trot rera un consumisme absurd, no estic encontra de tenir resoltes les necessitats materials, tots volem una vida mes còmoda, una "bona" vida es el que ens tocaria, encara que no ho meresquem, però la cursa irrefrenable dels poderosos, no ha tingut bon resultats, ni per ells; si em de patir, femo ara, tot el que calgui, però que alguna cossa canvi, segur que serà a millor, per el futur, crec sincerament que encara hi som a temps