De llengües "importants" i llengües minoritàries
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 15 Mai, 2008La veritat és que el tema de les llegües l’haurien de tocar n'Ignasi mascaró o en Joan López, però arran d'haver llegit algunes entrevistes a Juan Carlos Moreno Cabrera tenc moltes ganes de dir què en pens. No ho puc evitar
Que hi ha conflictes motivats per la tria i la convivència dels idiomes és un fet. La solució, no la sé. Una de les coses de les que diu el catedràtic esmentat que més m’ha fet reflexionar és l’afirmació que no és lògic que hi hagi idiomes –els grans— parlats per tanta gent. Supòs que té molta raó. Però la pregunta que em faig és: és bo que sigui així? I la resposta és que depèn. No em referiré, per ara, a com algunes llengües han aconseguit una importància espectacular, sinó al fet que altres han esdevingut minoritàries: unes per una simple qüestió demogràfica, altres per la persecució a què han estat sotmeses, etc. No cregueu que vull atacar les grans. Manté, el professor, que aquest ús de les grans no és normal. Es refereix, especialment al mandarí, anglès, castellà, francès... Personalment, m’estic plantejant des de fa uns dies si l’ús de l’alemany no és “natural”. Entenc que, de les grans, aquesta llengua és poc culpable d’haver empetitit les que en algun moment es van poder parlar en la zona pròpia del seu domini. Evidentment, alguna se’n va cruspir.
Que hi hagi llengües poderoses em sembla que és útil. Tenim la sort de dominar –almanco a mitges— una d’aquestes llengües: el castellà. Açò ens ofereix un munt de possibilitats: podem accedir a un material escrit impressionant, etc., tot i que aquest idioma ni s’atraca al fons bibliogràfic redactat en anglès. Tanmateix, ambdós idiomes, com també l’àrab i altres, s’han escampat d’una manera discutiblement correcta. El castellà està prenent, en els últims anys, una força impressionat. Cada dia hi ha més gent que l’estudia, però encara no ha aconseguit l’estatut de llengua franca. La llengua franca és aquella que serveix a dues persones que en parlen unes altres dues per comunicar-se: seria la que fa de pont. De moment, la llengua franca és l’anglès. No sé si el castellà ho aconseguirà. Si reeixia, no m’aniria malament, car em costa prou entendre i expressar-me en anglès, tot i que el puc llegir prou bé i escriure d’una manera pobra però suficient.
Arran del triomf de les grans, però, les petites han rebut, reben i rebran. La meva, el català, és una d’aquestes llengües petites. Fa quaranta anys era pràcticament l’única que es parlava a Menorca, però avui en dia el seu ús minva a una velocitat espectacular. El català és una llengua tocada. Entre tots l’estam rebentant: uns perquè prefereixen usar la gran, altres per desinterès, altres per qüestions polítiques i alguns perquè la consideren una llengua flaca... Som pessimista. És possible que no desaparegui, però és obvi que ja no es pot viure en català.
Sempre hi ha hagut llengües que han desaparegut, és normal que això passi: trist, però normal. I sempre hi hagut llengües franques. És més hi ha hagut intents de crear llengües artificials amb la intenció de convertir-les en franques. Algunes han nascut amb la intenció de ser franques universals: l’esperanto; altres de ser franques locals: l’hebreu modern. Hi ha un tercer grup de llengües artificials, és aquell que podríem definir que una llengua és artificial per raons polítiques. Tenim un cas proper: el valencià és una d’aquestes llengües artificials.
Es possible que continuï...
Penso què cal llegir el lingüísta nord-americà Noam Chomsky, per la seva duresa en l'anàlisi, arribant a dir-lis terroristes a les grans. Cap d'elles no es va imposar sense espases.
Ben cert necessitem llengües franques, i l'espanyol, ens és molt vàlida. Ens l'estimem de veres, sense deixar de ser crítics amb les seves maneres en tota la història, amb centenars de lleis coercitives; maneres d'imposar-se... Malgrat reconéixer el fet què per ells mateixos els idiomes sempre són neutres i les seves malvestats, no són provocades per la llengua (sempre innocent), sinó pels homes que l'han feta servir com a arma de domini.
En cas de llengües com la catalana, cal fer estendre la idea, ben certa, que està incòlume de sang en la història moderna (no oblido els almogàvers), "gràcies" a la seva situació social de menystinguda pels poders, per açò mateix ha pogut ormejar-se i nodrir-se d'ideologia positiva, moderna, de pau i convivència; està en situació idònia per esdevenir un instrument -ei! n'hi ha d'altres-, per generar una nova consciència operativa socialitzada; per atracar-nos a la democràcia, camí d'una una Nova Il·lustració, absolutament imprescindible pel futur amb igualtat, unitat i democràcia de veres, no simulacres com els actuals. Així sigui!