Assimilació nacional (IV)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 23 Abr, 2008Em sembla evident que –si els comentaris que heu penjat representen la pluralitat de les opinions que mantenim els menorquins sobre l'assimilació nacional—podem deduir que hi ha bàsicament dos grups enfrontats. Val a dir que aquest terme és excessiu, car no hi ha un una baralla que faci impossible de conviure. Uns, una minoria, menorquins descendents de menorquins des de fa generacions, estam contra l'assimilació que alguns pensam que hem patit. Altres, amb les mateixes arrels han assimilat bé la pertinença a l'Estat espanyol o bé han estat assimilats per aquest. Cap problema. El segon grup, el dels nous menorquins –que ja són tan menorquins com els anteriors— és compost per col·lectius diversos que entenen el fet de ser menorquí de la mateixa manera que els que integren el grup anterior.
Els descendents d’immigrants es queixen d’algunes de les coses que he afirmat o insinuat durant aquesta sèrie. Tenen raó. És més, hi ha “nadius” –no pretenc crear ni establir classes però he de definir-los d’alguna manera entenedora—que estan d’acord amb ells. Sorprenentment (i no hauria de ser cap sorpresa per a qui em conegui), part de les seva exposició m’ha fet reflexionar i en part, també, m’ha convençut. He de dir que a l’immigrant –i als seus descendents-- no li hem regalat res. Tampoc no sé si li podem exigir més que no a un nadiu –supòs que no--. L’immigrant no ha vingut perquè sí a guanyar-se les garrofes a Menorca (o a Catalunya), ans ho ha fet perquè el necessitàvem. Si més no, alguns empresaris els necessitaven. I clar, si és així –que ho és—tampoc no podem tractar-los com si fossin serfs: són persones. Certament hi ha un grup d’immigrants d’elit –funcionaris i empresaris que vénen a fer negoci– i un altre que simplement ve perquè suposadament l’estira la tranquil·litat que s’hi respira, però la majoria és gent que ha vingut només a treballar i que s’hi ha quedat, a Menorca. Del que he dit en anteriors entrades, hom dedueix que he afirmat que ens han ocupat. Dit així és molt fort. Segurament hi ha hagut un intent d’alguns dominadors centralistes d’emprar-los, però més d’un arribat –segurament la majoria— ha acabat estimant l’illa. És possible que ho hagi fet d’una manera que discrepa de la meva, però això no fa que l’estimi més poc. No són ells els que ens han ocupat: no ho han fet. Han modificat, açò sí, la societat menorquina.
Tanmateix, hi ha un fet que consider cabdal: establir graus de provinença entre els immigrants i a través d’aquesta classificació decidir que uns tenen més drets que els altres. Així els que provenen d’altres terres espanyoles –ara no discutesc si som o no espanyols— serien desplaçats i arriben a casa i per tant no han de canviar cap dels seus costums ni acceptar que aquí hi havia una cultura i un dret civil diferents. En tot cas seríem els “nadius” els que ens hauríem d’adaptar a la nova situació. Açò em sembla discutible i, a més a més, no és del tot just. Sovint, part d’aquest grup –amb el suport de la majoria dels nadius— afirma que la cultura castellana (elevada a la categoria d’espanyola) és pròpia de l’illa. Aquí discrep en part. Segurament avui ja sí que és pròpia, però no era fa només uns trenta-cinc anys. Que ens hem d’adaptar, tots, a la nova situació, és una evidència absoluta i contra la qual no tenc res a dir. Estimar el castellà és un dret i un avantatge: és un gran llengua de comunicació i tenim la sort de saber-lo emprar. La meva llengua però, no rep l’estima mínima. Mentre gairebé el cent per cent dels que la parlam sabem emprar també l’altra –i ho feim--, no notam una correspondència en l’altre col·lectiu
–amb moltes excepcions--. N’hi ha que mai no la fan servir. L’excusa que normalment donen és que no saben girar la llengua. Bé, a molts de catalanoparlants els costa prou fer el canvi i aquest és considerat com a natural. Pensar en castellà i parlar en català per deferència no ho deu ser gairebé mai. I repetesc que hi ha molts que sí que ho han fet, ho fan i ho faran.
Avui hi ha a Menorca gent que ve de moltes terres, espanyoles i estrangeres. El col·lectiu britànic, per exemple, ja s’ha fet amb un espai a la premsa insular i açò em sembla bé. Els equatorians ja organitzen algunes de les seves festes, de la mateixa manera que els andalusos han sabut fer imitacions o recordar el Rocío. Cap problema. Sentim –no sé si les escoltam—moltes llengües a sa Roqueta, però la majoria les considera totes estrangeres. Ara ho són. El català mateix va arribar a l’illa com a estrangera, però es va convertir en la pròpia, gràcies a set-cents de presència ininterrompuda –és una manera de dir--. Les altres de què parl, acabaran sent també pròpies, però no tenc clar que ja ho siguin (rus, xinès, romanès...). Amb el castellà no hi ha discussió; és més, hom defensa aquesta “propietat” més que discutible. I així estam. A mi, m’han canviat la manera de relacionar-me amb la resta de menorquins. Abans només hi parlava amb una llengua –encara que hi jugava i hi compartia les hores escolars amb dues--, ara ja no puc viure només en català. Ho enyor? En bona part sí. M’han regalat el castellà i açò és positiu, però també me l’han imposat i açò no m’agrada. Encara no m’han assimilat, però sí que he hagut d’assimilar moltes coses. I no totes les que he assumit ho he fet de gust. Que tothom sigui ben arribat, però ja m’agradaria que abans de venir sabés que aquí no érem espanyols de la mateixa manera que ho són a Salamanca. Som un estat plurinacional? Som rarets?
El 10 de juny de 1873, Estanislao Figueras, tot presidint un Consell de Ministres del govern espanyol de la I República, fart del desgovern caòtic dels propis republicans federalistes i cantonalistes, i acorralat per la reacció dels dinàstics i de l'Església catòlica, cridà:
"Señores, ya no aguanto más. Voy a serles franco: ¡estoy hasta
los cojones de todos nosotros !"
Llavors s'aixecà de la sessió ministerial i marxà; i no s'aturà fins arribar a l'estació d'Atotxa ( "Atocha" ), i, sense solució de continuïtat, prengué el camí cap al París de la França.