Assimilació nacional (III)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 11 Abr, 2008L'assimilació nacional esdevé complicada. Sempre hi haurà gent que resistirà qualsevol intent de passar a formar part d'un col·lectiu que no considera propi. Açò, tan senzill i tan clar en alguns casos, es transforma en un conflicte quan el sentiment de pertinença no és prou clar o no és prou acceptat per qui sigui. La nació catalana, que té un trets no prou definits per a molta gent i a la qual molts de "nadius" --empr aquest terme sense cap intenció ètnica, car no som un raça-- no s'hi senten incorporats, és un d'aquests casos. Què és ser català? I si encara discutim sobre si els menorquins –alguns menorquins— tenim el dret a sentir-nos-en part, la qüestió és complicadíssima. Podem ser catalans de Menorca?
Pels motius que siguin, Menorca és com és i és habitada per la gent que l’habita. Tots som menorquins, fins aquí no hi ha discussió. L’enfrontament, que hauria de ser amical, comença quan parlam de pertànyer o no a un poble més gran, a una nació. Per a molts, aquesta nació només és l’espanyola i açò ho consider ben legítim. Els sentiments són els que són i cadascú té els que té. Per a una minoria –entre la qual hi ha un servidor--, els menorquins –si més no alguns-- també podem ser membres de la nació catalana. Juraria que pensar així no és cap delicte. Ho seria si pretengués obligar els que no en volen ser a pertànyer a aquesta nació i a renunciar a la que ells han escollit amb unes raons prou sòlides –i tan sòlides com les meves--.
Si jo em neg a ser assimilat d’una manera concreta a la nació espanyola, he d’acceptar que molts de menorquins, la majoria, no vulguin ser assimilats com a catalans. Això és un principi que em sembla prou democràtic. Puc admetre que gaudesc de la ciutadania espanyola i fins i tot no sentir-m’hi del tot incòmode. Passar de ser ciutadà d’un estat qualsevol a membre d’una nació és un altre tema. Hom forma part d’una nació per sentiment més que no per naixença o per haver adoptat aquesta ciutadania.
Alguns menorquins no volem ser assimilats ni ser espanyols d’una única manera. Em fa l’efecte que tenim dret a voler ser-ho d’una altra o simplement negar-nos-hi. Si ho feim sense repartir bufetades i sense obligar ningú a fer el mateix, sincerament no hi veig cap problema. Supòs que els menorquins que ens sentim catalans, tenim prou clar que el desig és irrealitzable i per tant ens conformam a continuar –almanco transitòriament—com fins ara i solament demanam que ser espanyol sigui una altra cosa. Espanya és un estat i ser espanyol és formar part d’una nació. Mai, però, no ens posam d’acord sobre què vol dir ser espanyol. Espanya és una nació? Per a molts sí. És una nació de nacions? Per a altres sí. Som espanyols tots els menorquins? Depèn.
Qui viu a Menorca és assimilat contínuament. Sempre ha passat. A vegades amb duresa. Curiosament van ser els meus avantpassats catalans els que la van emprar més, en aquesta duresa. La conquesta d’una illa musulmana no la van fer tirant flors als que hi habitaven. Van catalanitzar els que no plegaren o moriren. Ara l’assimilació la patim els descendents d’aquells, però d’una manera fina: a uns ens imposen unes lleis i uns altres creuen que ser català de Menorca és poca cosa i no duu enlloc. Vist des d’un punt de vista pràctic, és millor renunciar-hi i adoptar el regal que ens ofereixen: passar a formar part d’una nació més gran i suposadament més important. Em sap greu, però opín que ningú no té l’obligació o el deure de deixar-se assimilar, però que sí hauria de tenir el detall d’assimilar algunes coses del lloc on va a residir. Durant les darreres dècades ha vingut a viure entre nosaltres molta gent que no se sentirà mai catalana. Són més i fan bé de voler conservar la seva “nació”. En el tema de la llengua és on hi ha més conflictes. Uns han vingut per gust, una minoria; els altres per necessitat. Uns han après també la nostra llengua i l’empren quan volen –que és un dret bàsic de què gaudeixen i gaudim tots--, altres mai no ho faran i no em sembla gaire bé. Uns sabem i empram, com podem, les dues llengües; altres es queixen si els demanam que ens imitin però a l’inrevés. Arribar a un acord és difícil. Ho tractaré en la propera entrada.
Continuarà...
Francecs,no te lo vas a creer:un compañero de trabajo(menorquín por mas señas) se ha hechado una novia marroquí.
Este joven,se ha vuelto practicante de la religión musulmana,(aunque como dice él,solo en la intimidad)y tambien está tramitando la nacionalidad marroquí,y es que, ya lo dice el refrán,"tiran más dos tetas que dos carrertas"