Assimilació nacional (II)
Escrit per Francesc Sintes Giménez | 6 Abr, 2008Per què desapareixen les nacions? Supòs que hi ha diverses causes: l'extermini, la invasió, la renúncia... El factor demogràfic és molt important en un territori qualsevol. Importa més ser majoria en un indret concret que no ser molts. La nació catalana mai no havia estat integrada per tant de "súbdits", però mai com ara no havia patit un perill tan gran de desaparèixer.
L’assimilació d’una nació dintre d’una altra es pot produir, com he dit, de diverses maneres. Una és traslladant-hi l’escreix de població veïna o que bona part dels que hi arribin aquesta se senti identificada amb una altra nació. Deixant de banda, per absurd i racista, el concepte ètnic i valorant només la pertinença a un col·lectiu des d’una vessant cultural i voluntària, la desaparició d’un poble és quelcom habitual: a les bones, a les males, per baixa natalitat o per menfotisme. Durant aquestes setmanes sentim a parlar molt –i ja era hora— del problema del poble tibetà. Aquest és convertit en xinès, cosa que no ha de significar a la força una tragèdia si ho contemplam com si només fos l’adquisició de la ciutadania d’aquest estat. El problema rau a transformar els tibetans en hans, cosa impossible. Per donar un exemple, la meva filla petita –en parl sovint— és han, però ha deixat de ser xinesa car l’estat on va néixer li nega aquesta ciutadania. No sé si la voldria conservar –ara per ara no, però no sé què pot passar d’aquí a uns anys—i, contràriament, els tibetans són obligats a ser xinesos, tot i que aquest estat està basat clarament en el predomini d’una ètnia: la han. Ja hi ha més hans que no tibetans al Tibet.
El nostre cas és diferent. Desapareixerem, però la culpa no és solament imputable als forasters –paraula molt lletja, d’altra banda--. N’hi ha molts que s’han convertit en part de la meva nació, que han après a estimar-la. És cert que l’Estat espanyol aprofita la legislació per trepitjar la resistència i per maldar de no permetre de fomentar l’assimilació –en un altre sentit— dels nouvinguts. Hom pot canviar de residència sense canviar de pàtria. Pot assumir la pertinença a un nou poble sense renunciar –no té cap motiu per fer-ho— al seu. I, fins i tot, pot sentir-se part de dues o més nacions alhora. Si Xina o Espanya admetessin que són estats plurinacionals em fa l’efecte que la cohesió social dels seus ciutadans creixeria. Els han són molts i els tibetans pocs. Els que se senten espanyols són molts i els que volem ser catalans som pocs. Em referesc a pocs en el territori propi. Els gallecs no han de patir, per ara, aquesta preocupació. Els portuguesos són minoria a la Península, però són majoria absoluta dintre de les seves fronteres: no han estat assimilats.
Curiosament, el principal problema a què s’enfronta el poble català és la indiferència. Uns perquè no lluiten per mantenir-la, altres perquè no se’n senten i una part perquè la considera de poca categoria, la nació catalana està condemnada a desaparèixer. Val a dir que els que ens l’han rebentada no ho han fet –i si ho han intentat ha estat d’una manera excepcional i transitòria—exterminant-nos. No, ens estan assimilant. Els estats-nació tendeixen a transformar ciutadans en membres d’una nació. Som del que creuen que la cosa hauria d’anar a l’inrevés: que una nació, en tot, hauria d’adquirir la personalitat jurídica d’un estat. O, almanco, de conservar la seva personalitat dintre d’un estat. Fóra bo acabar amb les fronteres, tot mantenint vius els pobles. Vius i agermanats: sense que uns siguin superiors als altres. Sense que uns se sentissin inferiors als altres. Ser espanyol pot estar molt bé. Ser rus també. El que no és lògic és russificar la gent a la brava. Una persona es pot convertir en americana –una nació jove— sense renegar dels seus orígens. O pot acabar acceptant el passaport de la Federació Russa, però si prové del poble txetxè mai no serà un rus “ètnic” –em referesc a eslau.
Hi ha nacions que tenen les idees molt clares i que assimilen i creixen emprant la bragueta i venent superioritat. Els pobles del nord d’Àfrica han estat arabitzats mentre rebien l’ensenyament de la religió musulmana. En canvi els xinesos no converteixen els altres en han. Escampen el seu domini territorial d’una altra manera.
Continuarà...
Per saber com es produeix la desaparició d'una nació hauríem de veure com es crea, i aquí em sembla que hi ha opinions diverses.
Al meu entendre, cal començar pel què s'entén per "nació" que hauria de ser definida molt tenint en compte un context de geografia humana (aïllament vs globalització, p.ex.), els lligams interns (religió vs llengua, p.ex.) i la garantia jurídica (estat vs país, p.ex.). Envoltant tot això hi hauria una part més important, potser, que vindria donada per l'estructura socioeconòmica dels habitants del territori que conformen la nació, o, més genèricament, de l'àmbit d'influència dels paisans (per no haver d'introduir l'element territori , encara que en sí que és imprescindible que en algun moment tots aquests paisans, llurs ascendents, hagin estat concentrats a qualque lloc)
Els xinesos hauran invaït el Tibet a base d'introduir quotes de hans, però els espanyols ho han fet d'un altra forma.
Han tingut, els castellans i acòlits, diverses armes al llarg dels 300 darrers anys per fer-ho de forma semblant, començant per el "servei militar", la creuada "evangelitzadora catòlica", l'educació "en castellano" amb la vexació inclosa del qui no, el menyspreu cultural, la nul·la o poca extensió de les cobertures de l'Estat central a un territori com el nostre perifèric, o, pel cas de Catalunya sempre afavorint la centralitat, o senzillament la imposició per Decret de fórmules per afavorir altres territoris de l'estat vers el nostre (recordem les èpoques mès ràncies en la política econòmica exterior, s.XIX, i no fa tant)... però no els va funcionar, senzillament perquè la majoria dels ciutadans dels països que volien assimilar es varen sobreposar a la conjuntura adversa gràcies a que pogueren aprofitar, per si mateixos en essència -sense ajut exterior que fos imprescindible- vectors de desenvolupament econòmic: sigui, per exemple, en forma pols industrials, pols comercials o en forma d'emigració (fem-nos la pregunta, si no: quin grup humà fa més "nació", els que emigren o els que reben la inmigració? Sí els emigrats, tornen després a caseva, crec que el lligam és molt més fort... fins i tot podríem trobar casos com els dels jueus qui ni tornant)
Ara bé, a les tomballes del XX trobam unes necessitats de mà d'obra externa importants arreu del nostre àmbit: Catalunya, País Valencià o les Illes, i de nord a sud per ordre temporal (cosa que no succeí d'igual forma a Galícia)
Ja no bastaven els "nacionals" per dotar el suficient capital humà, donat un entorn nou que ara no entrarem a analitzar (II Revolució Industrial, tardana, boom del turisme, pèrdua del poder d'atracció de mà d'obra del camp cap a les ciutats, etc etc). Això, acompanyat d'una pobresa "endèmica" (ho subratll, perquè no és veritat que fos de sempre) a les Castelles, Andalusia, Extremadura, Múrcia, Aragó.. . Corrents migratoris molt importants, recolzats al darrere amb una imposició cultural des de tots els vessants (escola, ràdio, diaris, televisió,...), i atenció, amb unes èlits econòmiques que, especialment a Catalunya (i ve d'enfora això, abans de l'Època Moderna), s'arrambaven a l'aixopluc d'allà on és el poder (a Madrid posem per cas), talment com els bascos rics.
I aquí és on comença a trontollar de bona manera la crosta "nacionalista". Epítet bastant írreverent emprant per algun càrrec del PSC). Irreverent perquè de la parauleta "nacionalista" en podríem també parlar llarg i extensament...
Sense baralles, tranquil·lament, amicalment... una invasió en tota regla. No per imposició, tampoc per obligació, ans perque sí. Som el que volem: la resta són excuses. Les necessitats que hom es crea venen limitades per la pròpia justificació que se'n faci.
Els primers visitants s'annexaren a la població ja existent, com en principi seria el normal. Però poc a poc, s'escampà una nova versió d'emigrant (aquell que fa 40 anys que viu aquí i encara li has de parlar en castellà!!!),.. i els seus fills i nets (més els nets que els fills!!!)
La irrupció de les televisions privades a Espanya va ser la "guinda", donat el nou entorn sociocultural en que ens trobam. La cultura de masses, gens assumible pels cànons "tradicionals", impera.
Per acabar-ho d'adobar ara estem en plena 3a o 4a corrent inmigratòria, gent de terres llunyanes que no crec no tenguin ni idea de res de tot això explicat.
L'únic remei és una cobertura legal total per prendre qualsevol tipus de reforma encaminada a protegir els drets dels autòctons, abans no siguin minoria: no es tindrà, mentre no canviïn molt molt les coses. No es tracta de menysprear a ningú, ser, sentir-se, d'un lloc o d'un país, o d'una ideologia, no és negatiu. Tothom ho és, i la resta són excuses per imposar-se de forma subrepticia.